dimarts, 15 de març de 2016

Fal·làcies, mentides i tergiversacions de Fernando Savater sobre el dret a decidir.

Acabe de llegir un article de Fernando Savater titulat “La ciudadanía amenazada” que s’ha publicat, com no a El País. Eixe article és un exemple de com es poden retòrcer arguments, mitjançant fal·làcies i sofismes, per arribar a una conclusió. Fernando Savater passa per ser un intel·lectual brillant, per tant, els seus arguments passen per ser intel·lectualment potents, respectables, etc., quan sovint no són més que fal·làcies i sofismes. Jo no crec que l’home siga un babau, per tant, quan construeix els seus arguments ho fa a plena consciència. És un altre deshonest o hipòcrita intel·lectual.
Certament tots, al construir arguments, estem esbiaixats per els nostres pensaments, per les nostres creences ideològiques, per la nostra manera de veure la vida o per la nostra experiència. I és evident, també, que podem estar errats i a vegades caure en fal·làcies, si bé mai buscades. Però quan els arguments són tan manifestament erronis, l'enllaç entre les idees tan manifestament dèbil i quan tot es fia a l’autoritat de l'escriptor, que damunt escriu per interessos gens clars, la cosa fa prou fàstic.
Savater a l’article tracte de mantenir la tesi de què la “ciutadania” està sent posada en perill pels “nacionalismes separatistes”. La ciutadania amenaçada, segons sembla, és l'europea, encara que el lligam entre la ciutadania i l’amenaça pels “nacionalismes separatistes” és tan dèbil que no queda clar a quina ciutadania es refereix. L’argument és que des dels inicis de la construcció europea, l'ideal de crear una ciutadania europea ha estat present, per superar el territorialisme dels ciutadans, gairebé sembla que per Savater és el veritable motiu de la construcció europea, la desterritorialització de la ciutadania, d'unificació sota una mateixa llei i no sota l’origen, basar-la ciutadania en drets i obligacions que miren al futur i no una genealogia que mira al passat. Els Estats nacionals van tenir una tasca semblant a aquesta, “Administración común destinada a igualar en obligaciones y derechos a los individuos, liberándolos de la estrechez colectiva de sus orígenes locales”. La ciutadania europea recull això dels Estats i els “nacionalistes separatistes” ho boicotegen, segons Savater. Doncs bé, tot el que diu Savater és absolutament fals. I el pitjor de tot és que ell és conscient de la falsedat.
En primer lloc, la construcció europea no té com a objectiu bàsic la construcció d’una ciutadania europea. Això no és obstacle perquè hi haja pensadors proconstrucció europea o alts dirigents de la mateixa que sí que hagen sentit la necessitat de construir una ciutadania europea. El primer i bàsic fonament de la construcció europea és econòmic, i la llibertat de moviment de treballadors, no és com a ciutadà, persona o ésser humà sinó com treballador, i va en el pac de les llibertats de capital, de mercaderies i serveis. Fixeu-vos bé, perquè tots els termes són purament econòmics. La pretesa unificació desterritorialització sota un mateix Dret, amb uns mateixos deures i obligacions, no és per crear una nova ciutadania europea, sinó per crear un Mercat en benefici de les elits econòmiques, per acabar amb el proteccionisme estatal, per facilitar l’accés a mà d’obra més barata, per no haver d'assumir els costos de moure el capital en fronteres, per poder deslocalitzar les fàbriques o centres de producció si els costos són més elevats a un lloc que a un altre, etc. La reclamació d’una “Europa dels ciutadans” és una reclamació marginal, que no forma part essencial de l’actual projecte de construcció europea.
En segon lloc, l’Estat mai a tingut ni ha nascut per cap de les funcions que li atribueix Savater. L’Estat modern naix quan els reis tracten d’acabar amb la fragmentació del poder i l’unifiquen. S’imposen sobre els nobles, deixen de ser un primum inter pares, per ostentar la sobirania absoluta, esdevenen el Leviatan de Hobbes. Volen acabar amb les diferències no per alliberar-los de “la estrechez colectiva de su origen local”, ans al contrari per uniformar-los, en la cadena de poder, un Déu, un Rei per designi Diví, un sols poble que governar. Més endavant, la burgesia crearà l’ideal de la nació per assolir el poder en nom del poble, i s’apropiarà del poder polític per defensar els seus interessos de classe. L’Estat contemporani naix amb un sufragi censatari, només votaven els que tenien un determinat nivell de renda. Eixos eren els que exercien la ciutadania. No hi ha cap intent de superar “las estrecheces” ètniques ni de cap tipus. Al contrari, el romanticisme porta a nacionalisme ètnic: Alemanya i Itàlia s’unifiquen; l’Imperi Austrohongarés es desfà, naixent nous Estats; etc. La majoria dels Estats actuals es creen a la segona meitat del s. XIX i durant el s. XX. És a dir, els Estats es creen sobre una base nacionalista o en termes de Savater, sobre un origen local.
Finalment, l’intent d'obtenir estats propis pels “nacionalismes separatistes” –sembla que els “nacionalismes estatalistes” no posen en dubte la ciutadania europea, ni el Front National, UKIP, ni Alba Daurada, etc.- no es fan d’esquenes a Europa, ans al contrari, si prenem com exemples els dos intents més recents, Escòcia i Catalunya, cap d’ells reclama la construcció d’un Estat propi fora de la UE. L’afirmació que fa quan diu: “Algunos territorios piden un referéndum para determinar si siguen o no en el Estado, pero en el que sólo votarían quienes ellos determinasen previamente que son “catalanes” o “vascos”: o sea que habría que aceptar de antemano lo que se pretende determinar con la consulta.” És lo més lògic del món, un Estat es conforma per la gent que viu a un territori, ¿o a cas no és això el que passa a tots els Estats del món? ¿A cas el president de França o el de Alemanya no el voten els ciutadans que abans s’han determinat com francesos o alemanys dins les fronteres d'un territori? Un nou Estat ha de nàixer per la decisió de la gent que viu a un territori, i prèviament s’ha de determinar qui viu i qui pot ser votant per la creació d’eixe nou Estat.
Savater tindrà tot el prestigi que se li vulga donar, però no és més que un deshonest i hipòcrita intel·lectual.

Òskar "Rabosa".