divendres, 18 de maig de 2018

INFORME XXX (DE JEAN PASCAL MILLET)

Resultat d'imatges de llarena
Jean Pascal Millet, un amic que vol romandre a l’anonimat i per això, a partir d’ara l’anomenaré XXX, és traductor de belga-español/español-belga. Cal recordar que, a España, es parla español, a Bèlgica, belga, a Suïssa, suís, a Itàlia, italià, etc. I com que ara hi viu, a Bèlgica, el van contractar de pràctiques per fer d’intèrpret en una reunió de fiscals. XXX em va contar ahir uns detalls intranscendents de l’encontre –després d’haver ingerit al voltant de set gintònics— i jo, com no podia ser d’altra manera, vos ho conte, a vosaltres. Les traduccions estan entre claudàtors.

Tot apunta que era un assumpte sobre uns polítics que reclamaven els españoles i que els belgues no tenien massa gana d’entregar. Els españoles deien: «Nosotros os invitamos a ir a Benidorm» [Els belgues sou fans de Manolo Escobar i d’El Fari!]. I els belgues van respondre: «Mais, les espagnols le sont encore plus» [Nosaltres preferim anar a Montecarlo, al casino!]. Al final, tot i l’acurada traducció del meu company, van entrar en l’assumpte, una volta superada la fase dels regals: «Nuestro informe está impoluto e inmaculado» [Pero, si el text està de puta mare, home!]. «Il y a une tache de cafè sur le papier ici, sur l’information preceptive» [I una merda! Si en falta la meitat!].

Sembla que els fiscals belgues, en un moment de vital importància, van dir als seus homòlegs que no calia que netejaren el paper perquè esborrarien les lletres més encara, i que ells tenien fam perquè era l’hora de «l’apéritif». Els españoles van entendre eixa paraula i es van alçar de taula, d’un bot, per apuntar-s’hi i van quedar que, com que es feia tard, que els anul·larien l’ordre d’extradició per un defecte de forma, mateix, i els altres ho van acceptar perquè, així, més endavant en farien altra, d’ordre, per retrobar-se i repetir. Però esta darrera solució ja es va acordar al bar i sense traductor, perquè XXX estava pixant. A més, el document va acabar mullar de vi, de cervesa i d’una estranya salsa de tomaca picant que tot apunta que va caure sobre una espècie d’ordre de detenció española. I, qualsevol ho llegia després!



Salvador Sendra i XXX