«Si alguno
viene a mí, y no aborrece a su padre, y madre, y mujer, e hijos, y hermanos, y
hermanas, y aun también su pròpia vida, no puede ser mi discípulo»
Cada volta que
escolte referències als drets i a la importància de les famílies, automàticament
deduïsc que hi ha retallades a l’horitzó o, fins i tot, mes a prop encara, en
girar la cantonada. La família és el nucli pel qual les persones sobreviuen en
èpoques de crisi i de fracàs social, ja que es tracta d’una acceptació (o d’un
rebuig) sense més explicació que la sang o la fidelitat. Les antigues
estructures social –i ben antigues—es basaven en els vincles sanguinis i, a
més, interpretaven el món des d’eixa única perspectiva: el passat, els déus,
els astres, la natura, etc.
Ara, en una societat
avançada, com la que se suposa que tenim, totes eixes estructures
ultraconservadores haurien d’estar relegades en un segon o tercer lloc, però no
és així. Encara em sorprén escoltar parlar-ne a gent que, suposadament, tenen
una mentalitat progressista: com seran els altres?, em pregunte... La primera
evolució, que es pot comprovar clarament a l’Antic Testament, trasllada el punt
de vista social de a família cap al poble, tot i que l’estructura mental no
acabe de superar la barrera familiar i es mantinga la figura del patriarca i de
la descendència, o de la Φιλαί (filé) i la φρατρία
(fratria), tant fa. La segona és purament
legal, com ocorre a Roma, i es pot vore reflectida en les revolucions, tot i
que les famílies de les poderoses oligarquies seguixen sent això: famílies. La
tercera, i més recent, és la nacional, de base cultural, en què es mantenen les
famílies de les llengües i els parentius històrics, per exemple. No cal que em
digueu que les coses no són tan simples perquè ho sé, ni que eixes estructures
mentals són inherents a l’ésser humà.
Però tractar la
família al segle XXI és, evidentment, una perillosa involució que ens trasllada
a elements previs a les estructures socials racionals, tot i que ha estat
emprada sempre per agrupacions paral·leles a les estatals, com la Mafia –la famiglia— o les sectes: fins i tot per denominar
la secta de Charles Manson es feia servir eixa paraula. Però, personalment crec
que allò realment preocupant és que les persones ho fan servir de manera
inconscient sovint per copiar un missatge malintencionat. Els polítics neocons de final del segle passat i
principis de l’actual, per exemple, eren molt amants del seu ús, i ho feien
sota la supervisió de dos papes ultraconservadors, com ho eren Vojtyla i
Ratzinger, que ràpidament van vore una oportunitat religiosa quan els estats
liberalitzaven tota mena de serveis i mercadejaven amb els drets socials.
Bergoglio, però,
fent valer eixe esperit més social i compromés que li aporta el nom que
lliurement ha adoptat, va començar el seu camí amb una interessant aproximació
a la pobresa i a l’individu a partir dels textos de Lluc, la qual no podia
iniciar sense destruir el llegat enverinat dels seus antecessors: la centralitat
de l’estructura familiar i el seu reflex. Amb el sopar amb els pobres,
Bergoglio rememora la cita de Lluc i la ubica al centre de la seua acció
teològica, o siga, política. Només està en condicions de seguir Jesús qui
renegue de la família! La realitat és que nosaltres, per la simple raó que
forma part de la nostra manera bàsica i plana d’entendre en món, creem famílies
per tot arreu i ens hi identifiquem.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada