divendres, 3 d’agost de 2018

LES DESGRÀCIES DE LA VIDA MODERNA

Resultat d'imatges de desgraciado
Em mire i mire la meua vida i estic a no-res de tallar-me les venes. No sóc feliç i, a més, dubte que ho haja sigut mai si exceptue els tendres anys de la infantesa. Supose que eixe fals record el causa la necessitat humana de netejar el passat per deixar en el record les imatges més positives que allunyen l’infant de la crueltat innata dels humans més joves.

Però això que jo pense i que, per suposat, expose amb tota la raó, et passa a tu, també: desgraciat! I a cada persona que haja tingut la desgràcia de nàixer i viure a això que coneixem com a occident. És impossible que ací hi haja ningú a qui la felicitat li dure més de mitja hora –i això ja és dir. Ni els diners, ni la salut, ni l’amor, ni la faena; res ens ompli. De fet, quan acceptem un dels estats esmentats com a positius és perquè venim de l’oposat.

Què passa quan tenim diners, amor i faena? –la salut ací sí que és realment positiva perquè significa absència de dolor. Ens enveja la gent que viu amb poca cosa, que és lliure com un ocell i qui no necessita ni treballar de manera contínua. De tota manera, sempre ens podem consolar pensant que les xarxes socials ens diran què necessitem per a gaudir de la vida; no patiu.

Tornar la vista arrere quan s’està en una platja paradisíaca significa vore tota mena de fem escampat per la duna. Estar en un jacuzzi amb una persona físicament perfecta significa que en algun moment haurà de parlar o, pitjor encara, que s’haurà de vestir de manera horrible i moure’s per terra sense el mínim estil. Escoltar Shostakovich significa que en algun moment pensaràs en la seua vida a la URSS. Ací no hi pot haver ningú feliç perquè el temps avança inexorable i l’individualisme ens ha aïllat dels cicles naturals, deixant-nos sempre a una passa del precipici. Només a la tribu hi pot haver felicitat; una volta abandonada, racionalitat!

El millor tabac, els àpats selectes, els vins escollits i les vesprades a palau no fan més que apaivagar totes eixes desgràcies de qui se sent infeliç i desgraciat. Les converses s’acaben i en els viatges es perden maletes, quan dorms t’alces a pixar i la faena embruta i envellix. La vida és una merda i la felicitat una quimera que ens empassem com ens empassem la vida eterna.

Tot i que si ho pense bé, sí que hi ha una cosa que em fa gaudir, i eixa és escriure sobre les desgracies i els mals del món i de qui l’habita.



Salvador Sendra