dimecres, 8 d’agost del 2018

COM EL DIT AL CUL

Resultat d'imatges de dit al cul
Una persona major del meu poble, molt estimada pel veïnat, fa servir l’expressió per explicar que una cosa encaixa molt bé en una altra. En castellà utilitzen como anillo al dedo que, per explicar-ho d’una manera filològica cal dir que si els sufixos –ito i –illo són diminutius, un anillo no pot ser altra cosa que un ano pequeño. Altra cosa és el significat que se li vullga donar, però la realitat del llenguatge és la que és.

I, com la ment és tan simple que els pensaments es poden esbrinar quan es fa una retrospectiva de les seqüències viscudes en un temps concret, m’ha vingut al cap tot açò a partir d’una notícia que he llegit sobre un intent de robatori, a Barcelona, d’un anell valorat en set milions d’euros! La tècnica emprada ha estat d’allò més simple: una persona es fa passar per enviat del comprador, es presenta a la joieria, demana vore l’anell, el posa en una caixa de màgia amb doble fons i, quan l’obri –atenció!— ja no hi està. L’han enxampat amb l’anell a la butxaca. Segurament, d’haver sabut l’explicació del primer paràgraf, trobar-lo haguera estat més complicat.

Però, quan prenia café, al matí, he parlat amb un amic que és bomber i que coneix altre bomber que és de Pego, famós perquè Buenafuente el va entrevistar en un dels seus programes quan va tallar l’anell d’acer que s’havia col·locat al penis un home de Dénia. El secret estava en untar amb cremeta i aplicar gel a la zona afectada per abaixar la temperatura que provocava la radial quan seccionava el metall. El meu amic bomber em contava que era una cosa bastant comuna, eixa de tallar anells, però dels dits. Jo pensava en el doctor Cavadas, però no li he dit res...

I tot açò m’ha forçat a escriure perquè, mirant per la finestra, he vist que hi havia un cotxe de bombers a la platja, al capvespre. He investigat i es que estaven rescatant un windsurfista a qui se li havia girat el vent i no podia tornar a la platja, al lloc des del qual havia partit. En altres casos, s’haguera hagut de sacrificar una verge per canviar els designis divins, però en temps ha avançat tant que se l’ha pogut remolcar amb una moto aquàtica.

Encara hi ha qui diu que la nostra ment és complicada. Les persones –i parle prenent el meu exemple com a prova vivent— som d’allò més simples i pensem sovint seguint les seqüències que s’entossudia a explicar E.A. Poe en un dels seus relats, quan li endevina al seu acompanyant que pensava sobre un nan que treballava a un circ.



Salvador Sendra