Abel era ramader
i oferia els seus millors cabrits a Jehovà. Caín era camperol i també li’ls
oferia, els fruits de la terra. Es pot sacrificar una penca, o li manca el
rerefons patètic? Els sacerdots poden nodrir-se amb pebreres i prunes o són més
amants de les xulletes? Per això Jehovà preferia la carn a la verdura, i la
fruita: Déu tenia clar a què volia que es dedicarà el seu poble. Just en fer-los
fora del Paradís els va marcar el destí transhumant i la necessitat de
retornar-hi. Després, la primera expulsió fou del paradís mesopotàmic; la
segona fugida, també ho fou, però del gran país del Nil. No obstant això, la
finalitat es trobava en la recerca d’eixe oasi de felicitat que, en el fons els
pertanyia, per ser el poble de Déu. L’estabilitat estava vinculada al
politeisme, però la transhumància deriva cap al mono-. Sense referents fixos que lloar, ni grans construccions, el
déu havia de ser imaginari i més portable.
Expulsats i tornats a expulsar dels referents fixos, la vida
al desert requeria d’altres lligams de butxaca, i això es va entendre aviat.
Rebutjats d’ací i d’allà, el dia a dia de la gent de la tribu nòmada
necessitava les cabres per sobreviure, com explica Freud en els seus assajos
sobre religió, i eixos animalets esdevingueren aviat el tòtem. I Jehovà va
escollir el corder; i del corder va eixir però ja no hi va poder tornar, tot i
que Josué ho intentà creant una figura valuosa que el seu poble poguera vore i
lloar. El seu atreviment costà la vida a la meitat dels jueus, on cadascú va
haver de matar el seu proïsme per ordre divina. “Jo sóc el corder de Déu”, resa
al final el Verb fet Home.
El sol cremava
massa per poder ser un referent diví, els rius eren escassos en el desert i les
muntanyes baixes i domèstiques per ser la morada divina, les plantes i els
cultius només estaven en llocs més fèrtils i, finalment, la terra cultivable es
trobava tota ocupada. Però, com s’havia d’explicar tot això a una tribu que se
sabia la preferida de Jehovà? Una volta assimilat el pecat original, la
intenció era la de retrobar eixe paradís primerenc que van aconseguir a
Mesopotàmia, fins que el Diluvi va influir per expulsar-los, de nou, quan s’hi
establiren. La tribu nòmada havia de sobreviure amb allò que hi havia a la
terra hostil i furtant totes les coses que podia, cosa que només els elegits
podien fer.
De l’expulsió
del paradís mesopotàmic van parar a l’egipci, amb la mateixa sort. Mentre,
havien passat per Sodoma i Gomorra, a la vora del mar Mort, envoltades de
pecats i de corrupció. De cada lloc van eixir deixant la desolació i la mort,
bé en forma de foc, be en forma d’aigua (si no s’entra en l’explicació
detallada del vertader diluvi), bé en
forma de plaga. Però modificaren el sentit i l’obligació d’escapar, com va
passar a Noé, a Lot, a Abraham o a Moisés: abans van ser ells els expulsats
però, després, eren ells qui fugien del pecat, del vici i la corrupció. El
primer canvi ja estava fet. El segon, però, ja es veia albirar, en apuntar
Jericó per establir-s’hi després del fracàs de Mesopotàmia, de Sodoma i
d’Egipte. El Déu portàtil que sempre els havia guiat per fugir i transitar, els
va tornar a ajudar, però esta volta a entrar, i, a la fi, sembla que ho van
aconseguir, i van accedir a la civilització per romandre-hi esborrant tota petjada
anterior davant de la impossibilitat de conviure: van acabar amb tot allò que
hi havia dins de Jericó i s’hi van establir.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada