Què haguera
passat si Antígona s’haguera escapat de la justícia de la polis? Doncs que,
segurament, de continuar així la tragèdia, als grecs d’aleshores els haurien petat
els ploms davant de la incapacitat per entendre el final de la història, tot i
que, en el fons, haguera estat el remat ideal per a una de les tragèdies més
famoses i més estudiades de tota la humanitat. Però, a ningú se li ha ocorregut
un final així, tot i les múltiples bifurcacions de la història, modernes i
clàssiques, però, com que ací estem per trencar els motles, a mi sí!
Antígona, per si
no ho sabeu, és la germana d’Etèocles i Polínices, filla d’Edip i neboda de
Creont, o siga, es troba al centre del conegut cicle tebà. Etèocles i Polínices
lluiten per governar la ciutat i moren els dos en el combat. Etèocles és
enterrat amb tots els honors perquè és el defensor, mentre que Polínices roman
al ras, condemnat a ser devorat per les feres, o a podrir-se. Antígona,
apel·lant a la llei natural, l’enterra, desoint el nou monarca Creont. La
mateixa llei que s’aplica a Polínices se li aplica, a la seua germana, i és
condemnada a morir enterrada viva.
Les tragèdies
són el meu gènere teatral preferit i, quan puc, vaig on siga per vore’n alguna.
Sempre he pensat que la vida és tràgica –i això és indiscutible— perquè té un
final dramàtic: la mort. Quan isc d’una representació com esta, la ment
continua voltant-la durant uns dies i n’extrac conclusions. Fa un parell de
setmanes, hi vaig estar a València.
Antígona, en la
tragèdia de Sòfocles, plasma l’enfrontament entre la llei natural i la
positiva, i s’endinsa en el conflicte des de la perspectiva més desgarradora
possible: al si de la mateixa família. Però, com que ella ha de ser una rebel,
al final de l’obra se suïcida per contradir l’ordre del tirà Creont i
desencadena una sèrie de suïcidis en la seua òrbita més pròxima: la xica mor,
la germana mor, el nóvio mor.
Antígona ens
plasma una realitat social i cultural. Però, què haguera passat si la
protagonista haguera decidit fugir-ne? Segurament, la seua reacció va ser com
la que en el seu dia acceptà Sòcrates: abans morir que eixir d’Atenes. Per a la
desgraciada xica, i atenent sempre que pregonava la llei natural per damunt de
la positiva, o siga, que creia que hi havia una llei superior a la creada per
l’home, la seua salvació haguera estat l’ostracisme. I és en l’espai obert on
s’hauria adonat que sí que hi ha una llei natural realment vigent, però una
llei dura, per suposat, i despietada sovint.
Si Antígona
haguera fugit, l’auditori haguera caigut de tos perquè una proposta com eixa
mai no haguera encaixat en el seu intel·lecte ni en la seua visió del món. La
natura té les seues normes i la ciutat, unes altres. Pitjor que morir, siga
quina siga la manera, era eixir. Pot resultar bonic parlar sobre les lleis de
la natura quan es viu en un lloc arrecerat, però no deixa de ser una utopia que
contrasta amb la realitat externa.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada