«Con el Partido Popular, yo me siento seguro».
I, en el fons, este enunciat té raó si s’analitza des del punt de vista
filològic. En primer lloc, i per realitzar la dura tasca analítica, hem de
quedar-nos amb les lletres inicials del Partido Popular, o siga, amb PP. Tot
seguit, hem de pronunciar eixes sigles de manera correcta: pepé. Finalment, cal saber que l’accentuació de la darrera e és un motiu de consens.
Prostituta, puta, meuca, bagassa,
barjaula, bandarra, marcolfa, marfanta o maturranga són sinònims. Nosaltres,
però, hem de fixar-nos en la segona (puta) per endinsar-nos en la seua
etimologia llatina i trobar que putativus
significa, poc dalt o baix, pensar o estar en lloc de. Per a eixa segona
paraula, caldria afegir que una persona pot estar amb la meretriu i pensar que..., o saber que fa la funció de l’esposa. Putativus, per tant, passa per estar en lloc de.
El famós José de Natzaret, marit de
Maria i pare de Jesús, era el tutor del xiquet, més que el seu pare biològic.
Per tant, la seua funció era la d’estar en el lloc del pare, en este cas, en el
lloc del colomet de l’Esperit Sant. José, a més, és un nom molt utilitzat per
als batejos per als noms compostos i, curiosament, després els barons nominats són
coneguts com a Pepe. Eixe Pepe, però, no és més que una abreviació del patre putativus que he descrit abans i
que, lligant els caps, emparentaria amb altres paraules ací descrites. De fet,
en alguns textos apareix amb les lletres PP.
El Partido Popular és una formació
democristiana, cosa que significa que coneix la xicoteta descripció que he fet
abans. Però, realment creieu que Casado encaixa en el perfil de pater putativus? Com a ciutadans, no
estàveu més segurs amb Mayor Oreja o amb Mariano Rajoy? I ho dic perquè cal
recordar que, per a un partit tan presidencialista, la feixuga càrrega de la
paternitat a mitges que du associada a les sigles (PP o pepé) requerix d’un
home amb barba o, si més no, d’un mascle amb bigot.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada