TINC ASSUMIDA LA CONDICIÓ D’ESCLAU

El sistema funciona de meravella quan els seus integrants assumixen un paper i, de manera autònoma, s’hi dediquen a millorar-lo creient que, aconseguint polir eixa tasca, creixen com a persones independents i, a més, són reconegudes socialment. Però la mateixa opció, la podem fer servir per a qualsevol altre moviment social actual. Foucault possiblement estaria d’acord amb mi perquè va dedicar molt de temps a investigar els aspectes més amagats de les persones, com la sexualitat i la manera en què es gestionava socialment, així com la condició de l’esclavitud.

Ser faener és, simplement, ser un poble desgraciat. Ser faener és, simplement, haver assumit la condició d’esclau i exercir-ne de manera autònoma sense haver d’estar interpel·lat per l’amo. I eixa és la pitjor manera d’integrar-se en la base d’un sistema: la de creure-se’l. Perquè, si s’està al cim, clarament s’és un beneficiat i, per tant, el manteniment del sistema és una prioritat, però quan s’està a la base, el manteniment del sistema només es podria entendre a partir de l’ús de la força que utilitzen els opressors contra els oprimits; la resta de possibilitats resulten preocupants, si més no.

Quan ja no calen mètodes coercitius per apuntalar una societat basada en el treball cronometrat, en el millor dels casos, o a temps complet, en el pitjor, per mantindre una vida de misèria afermada en el consum de coses estúpides, el sistema funciona de meravella. El primer cas és el d’esclavitud en temps de treball, on es canvia eixe temps de vida per un sou que et permet menjar, beure, vestir-te i fer alguna il·legalitat de tant en tant, però on la posició social assolida sempre està present i l’objectiu, també: des de la base, si es treballa de debò, es podrà anar apujant escalons... El segon és el pitjor suposat que es pot pensar: l’esclavitud a temps complet sense tanques, sense cadenes i sense tralla que ens assote. I els exemples de l’èxit són Gates, Ortega o Musk; però no se’n sap res dels altres set mil milions d’humans perquè deuen ser uns fracassats.

Si el treball del futur s’assembla a este segon cas, això significa que als pobres desgraciats ja no els cal ni el rellotge ni l’amo: nit i dia i al cant de l’Ave Maria. L’esclavitud estarà consumada en la seua vessant més terrible que és la mateixa assumpció, per part de l’esclau, de la seua condició (il·lusòria) creient-se un home lliure, però pitjor encara és que no hi haja alternativa a la més trista submissió, o sí... A la selva, mateix, o sota el model de la tribu grega d’Atenes, on hi havia una clara distinció entre els ciutadans i la resta de gent, la gent lliure treballa per cobrir unes poques necessitats, si es pot incloure eixa tasca en això que nosaltres coneixem com a treball. De fet, estic segur que en el nostre món tan desenvolupat encara hi ha gent lliure de veres: la rica de veritat (de diners, de temps i d’esperit) i la intel·ligent.

Salvador Sendra