Una
persona, quan arriba a estes situacions tan extremes, reacciona
perquè està al límit. Ningú no voldria prendre unes decisions tan
dràstiques ni presentar escrits com el manifest, però hi ha un punt
de no retorn, com en la defensa del planeta. I no hi puc més:
n’estic fart!
Jo,
quan he de pujar algunes plantes, solc usar les escales perquè,
així, a més de fer exercici, estalvie energia i contribuïsc, amb
el meu granet d’arena, a salvar el món. Ja fa temps que ho faig,
fins i tot des d’abans de l’existència d’eixa consciència
climàtica. Quan vaig a casa d’algú que no conec, abans de pujar,
mire quants pisos hi ha i, aleshores, decidisc. M’he adonat que el
límit racional per pujar per l’escala es troba en la cinquena
planta. Fins a quatre, es puja bé, però una més fa que t’ho
planteges. Tampoc és el cas d’arribar suat...
I
mire i pregunte; i em diuen que en són quatre, les plantes; i puge
per l’escala, com solc fer sovint. I, quan ja fa una estona que
remunte, m’adone que hi ha una alteració de les regles de joc
perquè hi posa: entresuelo. Cabrons (i cabrones)! No podeu
jugar amb les bones intencions de les persones d’eixa manera. Això
s’ha de dir abans de començar!
Els
entresols s’estan convertint en el pitjor enemic de la
sostenibilitat mediambiental perquè són la covardia escenificada.
Si hi ha cinc pisos, digueu-ho, collons! No podeu fer que les
persones de bé perden l’hàbit de fer servir l’escala perquè
vosaltres jugueu brut amagant-los informació. Ara, abans de pujar
caminant, pense la possibilitat que hi haja tres o quatre entresols i
que, això que faig de manera altruista, es torne en contra meua i
m’ho pague amb una bona dosi de transpiració o de cansament.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada