dissabte, 3 de gener de 2015

DE CAMÍ

Viatge i viatge... i ho faré mentre puga, avise! Més bé, ho faré mentre em motive i mentre senta la necessitat de fer-ho, com fins ara, amb unes èpoques de major moviment que altres. Abans feia fotos... Quina estupidesa, no? Ara, en faig per penjar-les a les xarxes socials, però sense cap pretensió; només per mostrar una mica per on em moc i perquè les meues amistats em puguen localitzar més fàcilment. Amb el telèfon, o la tauleta, me’n sobra per a les meues descripcions gràfiques i, a més, si no m’agraden, les pinte.
He evolucionat a millor, i jo mateix me n’adone. Potser siga perquè, abans, quan viatjava per altres continents, amb més assiduïtat, vaig desenvolupar una certa tendència a fer servir una gran quantitat de sentits ―abans de seguir, vull deixar clar que n’hi ha molts més de cent, de sentits, em referisc― perquè l’ús de la imatge estava molt més limitat. En contra meua, he de dir que mai he pres apunts i que, de les primeres escapades, ja no recorde quasi res. Els protagonistes dels meus viatges eren els rius, els mars, les muntanyes, les ciutats... Ara, el protagonista és cadascú i, la resta, el decorat; eixe decorat que ens val per mostrar-nos amb major plenitud.
La percepció de cada lloc on he estat es troba lligada a la meua subjectivitat, d’això no n’hi ha dubte i no vull enganyar ningú. I, en eixa subjectivitat no cap cap judici de valor. Allò que per a unes persones és brutícia, jo ho entenc com una percepció visual ―en alguns casos, olfactiva― i la mancança de color derivada de la pol·lució i l’abandó, per a mi és la personalitat òptica de l’indret. La cosa em pot agradar més o menys, però no jutge perquè he aprés a acceptar les diferències. Això sí, he rebut crítiques perquè, de tant d’aplicar eixos criteris, els meus ulls ja no veuen certes coses i s’entretenen en altres detallets més concrets. Potser m’entenga algú que haja visitat el conegut com el Temple de les rates de Kathmandu o el famós barri dels adobadors de Fes, per posar dos exemples entenedors.
A partir d’este punt, la llibertat que sol prendre cada escrit meu em du a pensar si la percepció i la facultat de jutjar la vida aliena és la vertadera diferència entre el viatger i el turista. Les latrines marroquines, amb una aixeta per torcar-se les mans després de netejar-se el cul, es tot un exemple d’això que defensava abans, com ho és la manca de coberts a l’hora de menjar dels nepalesos, per seguir amb els exemples anteriors. I hem viatjar per eixos indrets i hem fet el mateix que fan ells i elles; i encara estem vius i amb salut. I hem menjat carn i peix que, poc abans, hem vist exposat al mercat, ple de mosques i altres insectes; i ben rebò que estava!
La impressió, el sabor, el context, l’olor... Què capta la foto de tot això? Però, realment, eixe és el record que ens endurem cap a casa i que, tot i que no recordarem quina era l’estàtua que hi ha al centre d’un mausoleu qualsevol, si que recordarem que se’ns van posar els pèls de punta escoltant una història que no enteníem a la plaça de Djemà-el-Fna o que els xiquets de Thamel no ens demanaven diners mentre volàvem, junts, milotxes a la vora del riu. Perquè el protagonista del conte era el narrador i no l’escoltant. Perquè el protagonista del vol era la milotxa i el seu conductor i no l’objectiu de la càmera. Però, això sí, el protagonista d’esta lectura és el lector i el missatge és la reflexió sobre allò que percebem i que no eduquem com cal, o siga, lliurement i sense jutjar-ho.
Bon viatge!

Salvador Sendra Perelló