Viatge i
viatge... i ho faré mentre puga, avise! Més bé, ho faré mentre em motive i
mentre senta la necessitat de fer-ho, com fins ara, amb unes èpoques de major
moviment que altres. Abans feia fotos... Quina estupidesa, no? Ara, en faig per
penjar-les a les xarxes socials, però sense cap pretensió; només per mostrar
una mica per on em moc i perquè les meues amistats em puguen localitzar més
fàcilment. Amb el telèfon, o la tauleta, me’n sobra per a les meues
descripcions gràfiques i, a més, si no m’agraden, les pinte.
He evolucionat a
millor, i jo mateix me n’adone. Potser siga perquè, abans, quan viatjava per
altres continents, amb més assiduïtat, vaig desenvolupar una certa tendència a
fer servir una gran quantitat de sentits ―abans de seguir, vull deixar clar que
n’hi ha molts més de cent, de sentits, em referisc― perquè l’ús de la imatge
estava molt més limitat. En contra meua, he de dir que mai he pres apunts i
que, de les primeres escapades, ja no recorde quasi res. Els protagonistes dels
meus viatges eren els rius, els mars, les muntanyes, les ciutats... Ara, el
protagonista és cadascú i, la resta, el decorat; eixe decorat que ens val per
mostrar-nos amb major plenitud.
La percepció de
cada lloc on he estat es troba lligada a la meua subjectivitat, d’això no n’hi
ha dubte i no vull enganyar ningú. I, en eixa subjectivitat no cap cap judici
de valor. Allò que per a unes persones és brutícia, jo ho entenc com una
percepció visual ―en alguns casos, olfactiva― i la mancança de color derivada
de la pol·lució i l’abandó, per a mi és la personalitat òptica de l’indret. La
cosa em pot agradar més o menys, però no jutge perquè he aprés a acceptar les
diferències. Això sí, he rebut crítiques perquè, de tant d’aplicar eixos
criteris, els meus ulls ja no veuen certes coses i s’entretenen en altres
detallets més concrets. Potser m’entenga algú que haja visitat el conegut com
el Temple de les rates de Kathmandu o el famós barri dels adobadors de Fes, per
posar dos exemples entenedors.
A partir d’este
punt, la llibertat que sol prendre cada escrit meu em du a pensar si la
percepció i la facultat de jutjar la vida aliena és la vertadera diferència
entre el viatger i el turista. Les latrines marroquines, amb una aixeta per
torcar-se les mans després de netejar-se el cul, es tot un exemple d’això que
defensava abans, com ho és la manca de coberts a l’hora de menjar dels
nepalesos, per seguir amb els exemples anteriors. I hem viatjar per eixos
indrets i hem fet el mateix que fan ells i elles; i encara estem vius i amb
salut. I hem menjat carn i peix que, poc abans, hem vist exposat al mercat, ple
de mosques i altres insectes; i ben rebò que estava!
La impressió, el
sabor, el context, l’olor... Què capta la foto de tot això? Però, realment,
eixe és el record que ens endurem cap a casa i que, tot i que no recordarem
quina era l’estàtua que hi ha al centre d’un mausoleu qualsevol, si que
recordarem que se’ns van posar els pèls de punta escoltant una història que no
enteníem a la plaça de Djemà-el-Fna o que els xiquets de Thamel no ens
demanaven diners mentre volàvem, junts, milotxes a la vora del riu. Perquè el
protagonista del conte era el narrador i no l’escoltant. Perquè el protagonista
del vol era la milotxa i el seu conductor i no l’objectiu de la càmera. Però,
això sí, el protagonista d’esta lectura és el lector i el missatge és la
reflexió sobre allò que percebem i que no eduquem com cal, o siga, lliurement i
sense jutjar-ho.
Bon viatge!
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada