dilluns, 22 de juny del 2015

EL DRAMA DE NÀIXER

Si haguera de situar el principi de tots els mals, sense dubte l’indicaria en el mateix moment del naixement. A partir d’este punt concret, la resta és un drama de què no es pot fugir, de cap manera. Al cinema, hi ha la comèdia, com al teatre o a la literatura, però, simplement, perquè es queden de camí; perquè s’aturen quan volen. Al final de la història, com sempre, hi ha el drama.
He estat escoltant i llegint Emil Cioran i les seues reflexions sobre la mort, i estes son fàcils d’explicar: nàixer és l’inici del drama i morir no és cap de mal, sinó que resulta ser un alliberament. El naixement, ningú no se’l planteja o, si més no, ho fa qui et concep. La mort ens sufoca però, això sí, sense raó. Quan arriba el naixement, nosaltres hi estem però, quan ho fa la mort, nosaltres marxem i ja no ens atrapa. Doncs, per què preocupar-se?
Resposta simple i absoluta, la anterior, per a aquell, o aquella, que defuig el final. La solució, per a uns, és la vida al més enllà; per als altres, les reencarnacions. Ara bé: heu pensat què significa, realment, això? Si nàixer, per a Cioran, és ja l’inici del drama, renàixer és la continuació del mateix. L’alliberament no es troba en la certesa de no abandonar mai este món, més bé al contrari: en la certesa de poder-ho fer. La vida, sinó, seria una comèdia, i la comèdia, el pitjor dels mals.
En una de les meues òperes preferides ―possiblement per ser la primera que vaig vore i escoltar de Wagner― es tracta este tema amb una total senzillesa; el vaixell sense rumb de L’holandés errant busca la manera d’alliberar-se del mal de la vida, diguem-ne eterna. L’amor d’una dama salva el capità del vaixell del suplici i li atorga la possibilitat d’acabar amb la desgràcia d’haver nascut. La dama mor perquè el capità puga morir! Què hi ha de més bonic que la manera en què Wagner ens presenta el drama de la vida? Què hi ha de més bonic que l’amor? ―incloent, en este, l’amor a la creació, en honor a Cioran.
Pot ser que, a l’hora d’escoltar, o llegir, Emil, hi ha qui es plantege les seues expressions i el seu pensament com pessimista, turmentat, suïcida... Però, a l’hora d’escoltar Wagner, algú es planteja estes coses? No, no i no! Doncs, aquí està la peça de L’holandés errant perquè puguem replantejar-nos la relació humana amb la religió i amb la vida que, si s’aprecia, i alguna cosa té de bona, eixa és que, en el fons, ens sabem sabedors de la seua brevetat i intensitat. La comèdia és un drama i el drama és la realitat del naixement; el pal·liatiu es troba en l’amor i, al final, es cura amb la mort. 

Salvador Sendra Perelló

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Elegant manera de rodejar el pessimisme "cioranià" amb la redempció -com no- mitjançant la mort del capità... costa creure una connexió més semítica per a un autor tan sacralitzat des de la germanística.

Salvador Sendra ha dit...

Anònim,
Jo, realment, pense que la diferencia entre la tradició germànica i la mediterrània és l'envoltori. Per ací sabem que és el final i, per allà, crec que ja ho intuïxen. Allò que es proposa, en ambdós casos, és l'alliberament que suposa per a l'ésser humà.
Salutacions