dijous, 18 de juny de 2015

LA PASTORA DE BÚFALS

Fa molts anys ―un grapat d’anys―, en un dels meus primers viatges per Àsia, concretament a l’Índia i a Nepal, quan baixàvem del Santuari de l’Annapurna vam adreçar per fer el retorn més ràpid. Vam pujar al Santuari quan ja havíem conclòs l'expedició al Txulu i, a més, havíem fet la volta completa al massís aprofitant que baixàvem des de 6000 metres. Recorde que, al final, estàvem cansats i que jo duia tres dies sense poder moure el braç esquerre a causa duna operació anterior, a l'esquena. Tantes setmanes amb la motxilla al coll m'havien afectat la ferida, encara una mica tendra.
Quan estàvem ja caminant per les zones baixes, havíem de marxar moltes hores perquè volíem arribar a la carretera en tres dies i, sovint, ens endinsàvem en terrenys especials on els búfals recelaven de nosaltres i on no podíem ni comprar menjar perquè els nepalesos no en podien vendre: si venien el que produïen, després no tenien queviures per passar l'hivern. Eixa inseguretat feia que cada volta pensàrem d'accelerar més la marxa per eixir aviat de la vall i arribar a Pokara; somiava pizzes!
Un dia, mentre els meus companys caminaven, em vaig endarrerir per traure fotos dunes mones a qui no quéiem massa bé; llançaven pedres al nostre pas per la riba d'un riu i estes rodaven des de lluny fins arribar a la nostra vora. Vaig perdre els companys de vista, com era habitual fer-ho cada dia. Però, lluny encara, vaig divisar una figura que corria cap a mi. Deixava sol un ramat de búfals mentre eixia al meu encontre... Quan va estar més pròxima, la figura, em vaig adonar que era una xica, descalça.
Jo caminava per una senda mentre la xica m'eixia a camí travessant el prat. Vaig observar que es tractava duna dona molt jove, duns 16 anys, pense. Jo estava esgotat després de quaranta dies per l'Himàlaia, menjant arròs bullit i llentilles, i no podia amb l'ànima. La xica em parlava però jo no l'entenia. Em va agarrar la mà amb delicadesa i decisió mentre es va posar de genolls a terra. No m'ho podia creure. Començà a plorar mentre seguia parlant-me entre sanglots i jo no sabia què fer. Duia un vestit molt vell. Em vaig emocionar moltíssim i jo també vaig plorar; estava derrotat.
Pel camí, vaig vore una figura que venia al nostre encontre, ràpida i decidida; era el nostre guia que tornava a buscar-me. Va soltar la xica que va quedar estesa a terra, plorant, mentre els búfals pasturaven allà lluny, al prat. Vaig seguir caminant intentant no girar-me per no pensar més. Jo era jove; tenia uns 20 anys aleshores i estava molt cansat.
Daixò fa molt de temps i encara hi ha dies que somie l'escena i sovint em pregunte què haurà sigut daquella xica, realment bella, dulls negres i brillants, platejats com la pissarra que reflectix el sol, i de pell bruna de color d'oliva que conjugava a la perfecció amb els cabells, negres i llisos, llargs i lluents. Jo era massa jove i estava massa cansat, fins i tot per poder pensar. Ara, ho pense sovint.
A la persona curiosa.

Salvador Sendra Perelló

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Viatjar és deixar-se moltes voltes l'ànima en llocs insospitats.

Anònim ha dit...

Si només fóra l'ànima, anònim... Ens deixarem el que calga per seguir en moviment!!