dijous, 11 de juny de 2015

L’AUTOR DE “LA SETRILLERA”

 
Hi ha algunes coses que mai sabré si seré capaç de superar. Recorde amb enyor els anys que vaig estar a Alacant, exiliat, realment exiliat, on cada volta em costava més moure’m amb la meua llengua materna i paterna.  Tot i buscar amb interés els cercles on podia fer-la valer amb normalitat sense que la gent em mirés amb cara estranya, els àmbits em costaven molt d’ampliar. Un parell de restaurants, les tendes del mercat i algunes del voltant, un parell de botigues de roba, el teatre, algun forn i poca cosa més.
Cada dia, a mitjan matí, baixava fins al mercat per comprar la premsa. Encara, després de tants anys, quan vaig a Alacant, passe a visitar la senyora del quiosc, que era de Zaragoza, crec recordar. Aleshores, es podia comprar l’Avui, tant per la tirada que tenia com per la qualitat del contingut. Cada dia, després de comprar-lo, passejava fins al panteó de Quijano per seure una estona i llegir-lo. Cada dia obria el periòdic per la pàgina d’espectacles ―si no m’enganye― per llegir la columna de Salvador Sostres.
Salvador va començar a escriure a l’Avui quan jo vaig anar a viure a Alacant, i no sé si ho haguera pogut superar sense el ritual d’anar cada dia a comprar la premsa, seure en un banc del parc i buscar la columna de Sostres. Ell escrivia cada dia; i jo el llegia... Però la meua devoció es va iniciar el dia en què vaig llegir “La setrillera”, cap a 2005, quasi coincidint amb l’estada més continuada en la ciutat, a l’hora que vaig entendre, realment, allò que significava escriure. Després de Sostres, buscava Vicent Sanchis.
“La setrillera” em va deixar tan entusiasmat que, a partir d’aleshores, aprecie més l’ofici de l’escriptor de cada dia, de la columna de la premsa seriosa. Vaig entendre, amb ell i amb ella ―la setrillera― allò que era treballar cada dia de cada mes, i cada mes de cada any. Em vaig adonar que les millors vacances eren seguir treballant i que diumenge pel matí el cervell també s’activa; vaig comprendre que el treball era una predisposició davant de la vida i vaig saber que la faena és l’energia que mou el món. Al cap d’uns anys, l’Avui es va fondre amb El Punt i la seua tirada va ser retallada a l’àmbit de Catalunya. Jo vaig abandonar Alacant...
Ara, Salvador ha estat acomiadat d’El Mundo, que era el periòdic on escrivia cada dia des que el van acomiadar de l’Avui. Però he escoltat que Pedrojota, també acomiadat d’El Mundo, està treballant en un nou periòdic digital que s’anomenarà El Español, o alguna cosa semblant. Com que també sé que Pedrojota i Sostres tenen amistat, m’agradaria que el contractara, més que siga perquè el columnista tinga un treball. Jo ja fa temps que no el llig però el meu deute amb l’escriptor és massa gran. Sort, Salvador! 

Salvador Sendra Perelló