divendres, 26 de juny del 2015

L’ÚNIC SOCIALISME QUE POT FUNCIONAR



Tornant de la faena cap a casa, ben passat el migdia i en el cotxe, estava escoltant un programa de jazz ―cosa estranya perquè ja no m’agrada esta música― quan han dit una frase que m’ha cridat l’atenció. Deia un dels presentadors que Cortázar ―a ell sí que li agradava― va afirmar, un dia, que «el jazz és l’únic socialisme que pot funcionar». Ja feia temps que no em cridava l’atenció cap sentència, però està m’ha agradat, i molt.

Ja he escrit en nombroses ocasions sobre els moviments socialistes i de com es transformen sota l’estructura d’un partit mentre confonen esta bastida amb la de l’estat que governen. I, just en este punt, la llibertat individual es difumina en la suposada llibertat col·lectiva de la qual és garant la mateixa burocràcia. Finalment, el partit és qui controla la llibertat i l’administra perquè n’hi haja per a tots, encara que siga poca...

La literatura de Cortázar és d’un ritme trepidant, alternat de moments de més calma i d’altres on el solo pren tant de protagonisme que arribes a oblidar-te’n de la melodia. En este just moment, la lectura retorna fins al punt anterior on acabava l’harmonia i la recupera per iniciar, en un senzill viatge, de nou, el camí cap a eixe rumb incert. Cortázar escrivia jazz. Cortázar posseïa l’estil bebop; l’estil de Guillespie adaptat a la literatura.
Però, si entrem a analitzar l’estil que succeïx el swing, l’anomenat bebop, la diferència radica en la reducció de la banda i en la llibertat creadora individual de cada músic. La meua intenció és la de no seguir avançant per la norma perquè el so cool ja és altra cosa i Cortázar ―pense jo― derivaria cap al hard bop, des de Parker fins a Monk. Aleshores, és açò el socialisme? Espere que així siga i que hagueu pogut llegir l’article este amb l’acompanyament de la música que Óscar haja posat a l’inici... Amb Guillespie n’hi hauria suficient però també val qualsevol altre, per fer-nos una idea.


Salvador Sendra Perelló