dimarts, 30 de juny de 2015

SENSE NOCTURNITAT NI TRAÏDORIA, DE MOMENT

No se’m pot afegir cap agreujant, tot i que l’acció més sonada del cap de setmana ha sigut, sense cap tipus d’objecció, l’assalt al cementeri del poble de Germán. No obstant això, puc dir que no me’n penedisc de l’acte delictiu, i això sí que comporta una càrrega moral. Moral; sí: moral. I què? Però una càrrega positiva!
Amb un ramell de flors i fulles, de forma cònica, i després d’unes quantes hores de cotxe, em vaig plantar a la porta del cementeri del poble de Germán. Vaig passar la nit amb el ram al cotxe, esperant l’endemà per poder dipositar-lo però, a les nou del matí el cementeri encara estava tancat. No podia esperar més enllà de les nou i mitja perquè l’objecte de la missió es trobava per davant de tot. Vaig decidir passar a l’acció: res ja m’importava.
Vaig deixar el ramell sobre un contenidor verd de fem que vaig desplaçar fins la part més baixa de la tanca. Després de pujar sobre el contenidor i comprovar que resistia, el següent pas va ser el de pujar sobre el mur del cementeri. Una volta damunt del mur, vaig comprovar la dificultat ―primer― de col·locar el ramell al meu costat perquè la superfície estava molt decantada i podia caure, i ―després― si el deixava allà dalt i jo botava a l’interior del recinte, ho tenia molt difícil de recuperar-lo des de baix. Vaig desistir d’acabar la incursió per esta via.
Després de tornar a terra, de nou fora de la tanca, pensí de forçar la porta, cosa normal en un cas tan extrem i de tanta necessitat. Sempre, al cotxe, duc eines variades... Decisió presa, recerca de la ferramenta adequada i petada de porta. Una volta oberta, molt subtilment i fent servir un tornavís com a clau, vaig entrar a peu pla per buscar la tomba del meu estimat amic. Mai m’ha posat les coses fàcils, ni abans, encara en vida, ni ara, després de mort.
Al final, amb la làpida ja localitzada, vaig col·locar les flors, ben ordenades i combinades; precioses. Emocionat, vaig romandre una estona enfront de la tomba... Possiblement una llarga estona, mentre recordava instants de la vida del protagonista i objecte de l’assalt, així com la sort que he tingut de gaudir de la seua amistat que, segurament, va ser tan intensa perquè no em sol fer arrere de les dificultats; i ell me’n va posar moltes.
Este pas i esta escenificació de tot l’amor no ha sigut altra cosa que un episodi més de la nostra peculiar relació. Estic segur, a més, que hi haurà altres ocasions en què hauré de demostrar, encara, que no m’amoïne davant de les dificultats que el meu amic em posa, i botaré tanques i forçaré portes, i entraré de nit i fugiré de dia, si cal, per estar amb ell quan em vinga en gana. Açò només ha sigut un pas més en la nostra amistat i altra prova a què m’ha sotmés el meu estimat company que, coneixent-lo com el conec, em diu el nas que no serà l’última.
 

Salvador Sendra Perelló