dimarts, 13 d’octubre de 2015

APUNTS PER AL FUTUR D’EUROPA

La filosofia, ara, al segle XXI, sembla que torna cap a la moderació i cap a la recerca del plaer més sublim, íntim i provocat per l’educació, si més no, això diuen els meus filòsofs de capçalera. A tot això se li ha d’afegir la dosi adequada d’ètica perquè, al final, tots volem que la cosa funcione i que puguem conviure i avançar junts cap a un món millor, agarradets de la mà, dansant i cantant a l’ocàs de la humanitat perquè ―recordeu― el món s’acaba! D’altra banda, hi ha els pensadors dolents; els perniciosos que ens diuen que hi ha la lluita per la supervivència, i que no podem deixar-nos portar pels corrents actuals que acceleren el procés de destrucció de l’statu quo actual i em de fer front als esdeveniments. Enmig de tot açò, la resta...
Els primers que he esmentat es troben en els corrents més progressistes mentre que, els segons, ho estan en els més conservadors, i això es detecta ràpidament. Però, encara em ressona l’observació tan precisa de Walter Benjamin sobre el progressisme i a la qual vaig dedicar un dens escrit titulat “La crisi de la socialdemocràcia”. Per sintetitzar-lo, el filòsof alemany deia que la socialdemocràcia era en si una paraula perniciosa que canviava la realitat del socialisme per la il·lusió del progressisme. I, en el canvi, hi anava inclòs el descomptat avanç social i el creixement econòmic. Ara, una volta arribats als punt d’inflexió, és fàcil saber on rau la crisi de la socialdemocràcia actual: hi ha aparegut un fenomen anomenat crisi i altre anomenat immigració.
Resoldre la crisi d’idees és tan fàcil com crear-ne, d’idees! No es pot resoldre una crisi d’idees creant ideals perquè, com hem pogut comprovar, els ideals estan mancats de base racional, real, i solen caure en mans d’aquells que entenem com a visionaris. Ara, a més, quan la tendència encara es troba vinculada al pessimisme, els ideals ens sonen a música celestial i poden esdevindre, ràpidament, decepcions, a les quals podem posar el nom de Zapatero o de Hollande, per exemple. D’altra banda, des del meu punt de vista, els governants progressistes que encara funcionen són els que contraposem a un passat vergonyós i ridícul, com el de Berlusconi, per exemple, on qualsevol cosa és millor.
Anglaterra ja ha donat el pas adequat amb l’elecció d’un candidat laborista situat a l’esquerra de la línia seguida fins ara. Tot i que Blair també venia d’una joventut en l’ala esquerrana, tots sabem on va acabar... Però ara, amb el nou candidat Jeremy Corbyn, sembla que el laborisme intenta buscar idees des de la realitat i no des de la idealitat, a l’hora que pretén abandonar la influent herència de Giddens que condemnava la socialdemocràcia a la desaparició, ja que els últims reductes on podia subsistir ―parle de l’educació i la sanitat―, ens conduïen cap al model del desgavell aplicat a la Comunidad Valenciana de Camps i companyia, on, per cert, passa com a Itàlia: qualsevol cosa és millor. Quan tinga temps, i gana, buscaré d’on es nodrix eixe tal Corbyn per explicar-vos-ho però, de moment, veig clar que seguirà la línia inicial de Blair: aproximació a Europa i pau amb Escòcia. O siga, dos coses que, realment, importen poc. 


Salvador Sendra Perelló