dimecres, 28 d’octubre de 2015

Excuses tardanes.

Pocs dies fa, finalment, car per a mi era una notícia desitjada, Tony Blair, ha demanat perdó per la Guerra d’Irak del 2003. Recordem que aquella guerra tenia com a objectiu declarat acabar amb el règim de Saddam Hussein atès que posseïa armes nuclears i estava al darrere de l’atemptat a les Torres Bessones neoiorqueses al 2001.
En principi, tot va anar ràpid. Un grupuscle musulmà radical fins a aquell moment desconegut, Al-Qaida, o el nucli, la cèl·lula, per traducció, desafiava al país més poderós de la Terra atemptant contra ell de manera brutal. Els atemptats de l’11-S contenen una gran càrrega icònica. Les Torres Bessones eren una famosa estampa de la ciutat dels gratacels, i eixe dia van desaparéixer per sempre més, enduent-se amb sí a més a més, la vida de unes aproximadament tres-mil persones. Per si fóra poc, aquell mateix dia, Al-Qaida també va estavellar un tercer avió no gens menys que al Pentàgon, l’edifici de la seu de la Defensa americana atacada!
Estats Units va bramar de fúria que venjaria aquells atacs al seu territori i totes les traces apuntaven a un saudí, Osama bin Laden, refugiat a l’Afganistan, com a cap i cervell dels atemptats... No obstant, i per certes circumvolions que mai va saber explicar massa bé, es va decidir atacar l’Irak. Osama bin Laden, amagat, trobat i executat més d’una dècada més tard, es deuria riure de pensar que ell continuava viu i que altres pagaven per les seues malifetes. Eixos altres inclouen, per exemple, el gens modèlic dictador iraquià, Saddam Hussein. Repetim allò de les estranyes circumvolucions que ningú va saber explicar: ara Saddam Hussein, passava a disposar d’armes de destrucció massiva i era sense cap dubte un perill per al món occidental. Pensat i fet, s’invadeix Irak el 2003, molta gent, molts països, no estan d’acord i no veuen la necessiat d’invadir Irak. La Gran Bretanya i el Regne d’Espanya, al cap del govern del qual es troba el conservador José María Aznar, sí decideixen ajudar a l’amic nord-americà en la seua campanya bèl·lica.
El resultat és conegut, en pocs díes es fan amb el control del país, derroquen a Saddam Hussein, que fuig i s’amaga. Mesos més tard se’l troba, és jutjat i condemnat a morir penjat. La qüestió és que la causa explicitada per la invasió de l’Irak, era que disposava d’armes de destrucció massiva. Han passat els anys i diferents comissions investigadores no han trobat dites armes ni evidència de l’existència de les mateixes. Hui en dia, Irak és un estat inviable, quan abans només era injust, i la violència, que s’arrossega ja llargs anys, és major que en temps del deposat dictador...
Tony Blair ha demanat perdó, ha reconegut que l’eliminació d’un poder fort com el de Saddam Hussein ha dut a l’aparició de poders alternatius i més nocius, com ara el de Estat Islàmic. S’ha desfet un país i s’ha encés en flames una regió que ara mateix vessa de conflictes i destrucció de tota mena. Tony Blair no estava sol, però només ell ha demanat perdó.
A la Guerra d’Irak, el Regne Unit i per tant Tony Blair com a cap de govern, van acudir com a aliats dels Estats Units. Tot es va pactar a una cimera a l’arxipèlag portuguès de les Açors. Allí, George Bush fill, Tony Blair i José María Aznar, més el president del país amfitrió José Manuel Durâo Barroso, decidiren atacar Irak. La resta es coneix.
Ho repetim, Tony Blair ha demanat perdó. ¿Algú creu però que Bush vaja a fer-ho? ¿Algú s’imagina Aznar retractant-se? Vora un any més tard, la mateixa Al-Qaida, com a revenja pel suport espanyol a la Guerra d’Irak, provoca un altre atemptat, també l’11 però no de setembre sinó de març, i a Madrid. Balanç, uns dos-cents morts. A la televisió eixia Aznar assegurant que Irak disposava de bombes de destrucció massiva (veure enllaç) i que devia per tant ser invadit. Immediatament després dels atemptats de l’11-M a Madrid, eixia Ángel Acebes (veure enllaç) assegurant que era ETA i no Al-Qaida. La resta de mitjans d’informació mundial ja donaven per descomptat que era Al-Qaida i no ETA atés que esta primera havia reivindicat l’autoria al·ludint a la participació espanyola en la Guerra d’Irak.
Estos dos vídeos/enllaços com a recordatori que els polítics poden mentir de la manera més descarada possible fins i tot en qüestions de vida i mort, i com en ambdós casos i no és casual, és gent del mateix partit, el PP, que s’ha cregut el salvapàtries quan de fet la història demostra que el seu paper és més el d’incendiari que el de bomber. 



Lluís Alemany Giner

Bucarest a 26 d’octubre del 2015.