Pocs dies fa,
finalment, car per a mi era una notícia desitjada, Tony Blair, ha demanat perdó
per la Guerra d’Irak del 2003. Recordem que aquella guerra tenia com a objectiu
declarat acabar amb el règim de Saddam Hussein atès que posseïa armes nuclears
i estava al darrere de l’atemptat a les Torres Bessones neoiorqueses al 2001.
En principi, tot va
anar ràpid. Un grupuscle musulmà radical fins a aquell moment desconegut,
Al-Qaida, o el nucli, la cèl·lula, per traducció, desafiava al país més poderós
de la Terra atemptant contra ell de manera brutal. Els atemptats de l’11-S
contenen una gran càrrega icònica. Les Torres Bessones eren una famosa estampa
de la ciutat dels gratacels, i eixe dia van desaparéixer per sempre més,
enduent-se amb sí a més a més, la vida de unes aproximadament tres-mil
persones. Per si fóra poc, aquell mateix dia, Al-Qaida també va estavellar un
tercer avió no gens menys que al Pentàgon, l’edifici de la seu de la Defensa
americana atacada!
Estats Units va bramar
de fúria que venjaria aquells atacs al seu territori i totes les traces
apuntaven a un saudí, Osama bin Laden, refugiat a l’Afganistan, com a cap i
cervell dels atemptats... No obstant, i per certes circumvolions que mai va
saber explicar massa bé, es va decidir atacar l’Irak. Osama bin Laden, amagat,
trobat i executat més d’una dècada més tard, es deuria riure de pensar que ell
continuava viu i que altres pagaven per les seues malifetes. Eixos altres
inclouen, per exemple, el gens modèlic dictador iraquià, Saddam Hussein. Repetim
allò de les estranyes circumvolucions que ningú va saber explicar: ara Saddam
Hussein, passava a disposar d’armes de destrucció massiva i era sense cap dubte
un perill per al món occidental. Pensat i fet, s’invadeix Irak el 2003, molta
gent, molts països, no estan d’acord i no veuen la necessiat d’invadir Irak. La
Gran Bretanya i el Regne d’Espanya, al cap del govern del qual es troba el
conservador José María Aznar, sí decideixen ajudar a l’amic nord-americà en la
seua campanya bèl·lica.
El resultat és conegut,
en pocs díes es fan amb el control del país, derroquen a Saddam Hussein, que
fuig i s’amaga. Mesos més tard se’l troba, és jutjat i condemnat a morir
penjat. La qüestió és que la causa explicitada per la invasió de l’Irak, era
que disposava d’armes de destrucció massiva. Han passat els anys i diferents
comissions investigadores no han trobat dites armes ni evidència de
l’existència de les mateixes. Hui en dia, Irak és un estat inviable, quan abans
només era injust, i la violència, que s’arrossega ja llargs anys, és major que
en temps del deposat dictador...
Tony Blair ha demanat
perdó, ha reconegut que l’eliminació d’un poder fort com el de Saddam Hussein
ha dut a l’aparició de poders alternatius i més nocius, com ara el de Estat Islàmic.
S’ha desfet un país i s’ha encés en flames una regió que ara mateix vessa de
conflictes i destrucció de tota mena. Tony Blair no estava sol, però només ell
ha demanat perdó.
A la Guerra d’Irak, el
Regne Unit i per tant Tony Blair com a cap de govern, van acudir com a aliats
dels Estats Units. Tot es va pactar a una cimera a l’arxipèlag portuguès de les
Açors. Allí, George Bush fill, Tony Blair i José María Aznar, més el president
del país amfitrió José Manuel Durâo Barroso, decidiren atacar Irak. La resta es
coneix.
Ho repetim, Tony Blair
ha demanat perdó. ¿Algú creu però que Bush vaja a fer-ho? ¿Algú s’imagina Aznar
retractant-se? Vora un any més tard, la mateixa Al-Qaida, com a revenja pel
suport espanyol a la Guerra d’Irak, provoca un altre atemptat, també l’11 però
no de setembre sinó de març, i a Madrid. Balanç, uns dos-cents morts. A la
televisió eixia Aznar assegurant que Irak disposava de bombes de destrucció
massiva (veure enllaç) i que devia per tant ser invadit. Immediatament després
dels atemptats de l’11-M a Madrid, eixia Ángel Acebes (veure enllaç) assegurant
que era ETA i no Al-Qaida. La resta de mitjans d’informació mundial ja donaven
per descomptat que era Al-Qaida i no ETA atés que esta primera havia
reivindicat l’autoria al·ludint a la participació espanyola en la Guerra
d’Irak.
Estos dos
vídeos/enllaços com a recordatori que els polítics poden mentir de la manera
més descarada possible fins i tot en qüestions de vida i mort, i com en ambdós
casos i no és casual, és gent del mateix partit, el PP, que s’ha cregut el
salvapàtries quan de fet la història demostra que el seu paper és més el
d’incendiari que el de bomber.
Lluís Alemany Giner
Bucarest a 26 d’octubre
del 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada