diumenge, 19 de juny de 2016

L’HOME I LA TERRA

Se m’han passat els dos-cents articles, en este BLOG, sense pena ni glòria; sense quasi adonar-me’n! Personalment, em moc entre moments de molta activitat i altres en què dedique més temps a altres tasques, però intente mantindré sempre —això sí— una activitat constant, i escriure és una manera d’ordenar les idees. Una cosa semblant em passa amb la música, amb el teatre o amb la pintura, però cada època hi canvie la focalització i, amb ella, l’activitat. Amb la literatura no és el mateix, perquè la necessite a diari per entendre’m, entendre’t i entendre.

I estes setmanes m’he dedicat a la música en major mesura. I per escoltar-la amb gust i garantia, no hi ha res com anar al Palau. I per anar al Palau s’ha de tindre un programa decent. I això passa quan passa, i més ací a València... Però aní per escoltar La cançó de la Terra de Mahler que, casualitats de la vida, no havia escoltat mai —almenys de manera conscient— fins a la setmana anterior. Jo no tenia una bona entrada i això es va notar a l’hora d’escoltar els cants.

Sobre el transcórrer de les cançons, la primera és la que em va colpir per la clara referència wagneriana, així com la tercera, o la quarta —ara no ho recorde— en què va fer una xicoteta aportació còmica. Respecte a la resta, preferisc centrar-me en la darrera, on el mateix Mahler se situa a l’ocàs. La meua ment es va traslladar, ràpidament, cap a dos finals semblants, però literaris. D’una banda el de Zarathustra i, d’altra, el d’Empèdocles; ambdós personatges romàntics, malgrat el que pensen alguns...

Zarathustra deixà el seu retir per retornar a la societat, tot i que no se sap on, mentre abandona la caverna i camina il·luminat per les primeres llums de l’alba; l’home de Nietzsche es contraposa a l’ocàs dels déus i dels ídols. Empèdocles és altra cosa perquè el camí que pren, una volta que ha estat rebutjat pels seus, és el de l’ocàs. L’Etna l’acull amb la calidesa extrema que transmet la natura, tan radical i despietada. Mentre, Mahler compon La cançó de la Terra després de la Huitena simfonia perquè pensava que la Novena es transformaria en una mena de rèquiem.

El canvi de nom, però, no comportà que el contingut de la peça modificara eixa obsessió pel final perquè, si escoltem amb deteniment els darrers moviments, el passeig que descriu Mahler s’apropa més al d’Empèdocles que a qualsevol altre, tot i que hi ha un esment clar a la primavera, quant a regeneració, semblant al de Zarathustra amb l’alba.



Salvador Sendra