dimarts, 7 de juny de 2016

QUÈ PREFERIU? EL CAVALLER CASTELLÀ O L’ITALIÀ?

Quan dues forces tan potents com l’actual, del filòsof Michel Onfray, i l’anciana, de Machiavelli, s’unixen en una recerca carregada d’intuïció, d’una banda, i de rigorositat, d’altra, una persona situada al centre d’ambdues línies no pot fer més que plegar les veles i deixar-se dur pel corrent fins que intuïsca el vent més favorable per poder continuar endinsant-se en l’estudi d’uns personatges tan carregats de llibertat, de violència i de decadència com ho són els guerrers del segle XV i posteriors.
Ja, d’entrada, cal esmentar la polaritat de les afirmacions de cada un dels autors assenyalats quan tracten sobre estos cavallers lliures, a priori, la qual cosa significa que, de moment, necessite molta més informació per a continuar la recerca. Allò que un observa des de la figura del caballero andante, l’altre la veu com un condottiero condicionat per la cobdícia, en gran mesura, i per finalitats no del tot ètiques ni desinteressades. Els estudis de Riquer sobre el tema es troben en un terme mig, com he pogut intuir.
De moment, i sense anar més lluny, pense que les dues figures que reflectixen els dos autors em són vàlides perquè la contextualització dels cavallers marquen la seua intenció. D’una banda, la decadent i decrèpita figura quixotesca que es pot advertir en el gravat de Dürer enllaça més bé amb la hispana, però a Italia la cosa canvia perquè esta part d’Europa, en eixe temps encara donava peu a la lluita i a l’ascens social com es pot observar en la família dels Sforza, o dels Colonna, o dels Castracani, per exemple. Ací, però, sembla que la força del regne —o dels regnes, si s’entén Castilla i Aragó per separat— minorava dita empenta cap al triomf social.
Els guerrers europeus, en gran mesura, circulaven cap a les dues penínsules; cap a la transalpina, buscant contractes i batalles, i cap a la Ibèrica, mirant les aventures i la lluita conta l’infidel. La resta se situava a la Terra Santa, on potser buscaven alguna cosa més. Una part de la pugna italiana desembocà en la bellesa, de la qual encara podem trobar interessants petjades; l’altra, en el poder. La d’ací, segurament haguera estat diferent de no ser per Amèrica, que oferia una vàlvula d’escapament als guerres castellans una volta acabada la conquesta d’Andalucía.
No sé, no sé... però, de moment el nas em diu que l’estudi s’haurà de bifurcar. Jo em quede amb dues grans obres que són, d’una banda, la figura del Quijote, amb totes les seues connotacions, i d’altra, amb el quadre d’Uccello sobre Hawkhood que hi ha a la catedral de Firenze. I entre les dues mirades, de nou, El cavaller, la mort i el diable de Dürer. A la qual cosa només caldria afegir que, depenent del temps i el lloc en què es fa la retrospectiva, la mirada canvia tot i ser semblant l’objecte a estudiar.


Salvador Sendra