dijous, 16 de juny de 2016

LA MORAL VEGANA

Em referme en la convicció que l'única i major prova de rebel·lió i de disgust amb el funcionament d’allò que se sol anomenar sistema és el consum excessiu i el balafiament de tota mena de productes innecessaris, així com de menjars, licors, drogues i sexe. Pense que només el vertader rebel accedix a la insondable profunditat de l’abisme de l'espècie humana, mancada de déus, de referents i de qualsevol exemple adequat; amb un buit estomacal que no ompli ni el consum compulsiu de greixos saturats. La resta es pot considerar ètica, o moral, depenent de cada exemple, i que, en el fons, tampoc hi ha massa diferència entre ambdós termes, si acceptem les tesis de Kant.
Esta entrada tan sincera es deu a un succés que em va colpir i m'ha estat turmentant al llarg d'estos dies. L'altre dia van vindre a dinar a casa uns parella de vegans! Vaig observar els seus moviments i les seues accions amb deteniment i curiositat perquè fins a eixe moment, l'única relació que havia tingut amb gent d’un àmbit semblant havia estat mitjançant un amic vegetarià, Maraku, al qual vam transportar des de les profunditats més obscures de les plantes fins al costat de la llum, fent valer els entrepans de tonyina. Però, ara resulta que els vegans són, per dir-ho d'alguna manera, vegetarians de l'ala radical, o integrista. Encara pense sovint: «i, estes personetes no tenen res millor a fer?» «Quina moral els mou a actuar d'una manera tan devastadora?»
Ahir em plantejava el problema des d'altre punt de vista; per dir-ho d'alguna manera, des de la mirada científica. I observava un planeta de set mil milions d'ànimes veganes. I pensava la superfície que necessita un vegà per pasturar. I la multiplicava per la quantitat d'habitants que hi ha al món. I restava les superfícies estèrils, bé per fredes, bé per calentes, bé per seques, bé per humides. I vaig traure eixes conclusions que ara esteu pensant vosaltres i que jo transcric: «un vegà és un malcriat»! I això sense entrar a tractar l’ego... Supose que els habitants de l'illa de Pasqua consumien massa vegetals i per eixa raó van perir devastant el propi medi.
Em sembla bé que cada u faça allò que li ve en gana, si s'ho pot permetre, i, si no, sempre ha de tindre la possibilitat d'intentar-ho. Però no m'agrada eixe missatge ocult de bondat, de superioritat o d'ésser humà escollit que se sol associar a temes morals. I, si jo aplique la racionalitat i l'ètica perquè, de moral, no vull parlar-ne, de moment arribe, ràpidament, a la mateixa conclusió que vosaltres penseu ara mateix: «els vegans són malcriats, egoistes, moralistes o il·luminats».
I l'ètica? Per què no es pot considerar el comportament d'este grup de gent com a ètic? Supose que perquè no han arribat a unes reflexions tan profundes com les meues i s'han deixat dur per estereotips i conviccions supèrflues d'imatge i autenticitat. Però, respecte als consumidors disbauxats i acabacases, poc es pot dir perquè ni tenim una cosa ni l'altra, si més no, definides i païdes. I és per esta raó que encarnem l'esperit de l'autèntic rebel amb eixa imatge del recipient buit d’ètica, però ple de fums, de greixos i de licors, tan característic de l'espècie humana. La resta, fins i tot l'inconformista moral associat al consum de vegetals i de te, i a l'autoflagel·lació minvada de proteïna, és molt més perniciosa per al medi, com s'ha demostrat. Però, per sort, no en són massa.

Salvador Sendra