dilluns, 27 de juny de 2016

Don Tancredo.

Escric curt, voluntàriament curt, i a penes sabuts els resultats de les recents eleccions del diumenge 26 de juny, una data gens casual i ja veurem perquè...
Sembla que molts progressistes es fan hui creus i declaren no poder comprendre com un mediocre com Mariano Rajoy i la seua colla de corruptes del PP, ha pogut guanyar les eleccions.
Anem per pams, el PP sempre ha estat un bloc altament monolític. Si veiem, la gran diferència entre Espanya i la resta de països europeus és que a Espanya no hi ha un partit d’extrema dreta competint contra un de centre-dreta. A Espanya Fuerza Nueva o qualsevol altre residu, té una força pràcticament inexistent i que no pot competir amb el UKIP (United Kingdom Independence Party o el FN (Front National). A França o el Regne Unit, els partits de Farage o Marine Le Pen, són vertaders actors en el camp polític i rivals per a polítics siga conservadors com ara Cameron, que socialdemòcrates –el socialisme strictu senso ja no existeix- com Hollande. A Itàlia la Lega Nord obté molts vots, així com també ho fa el partit de Haider a Àustria, el d’Orban a Hongria, etc.
Utilitzem la barra de bar com estudi demoscòpic. Hi ha molts tipus d’eleccions, locals, autonòmiques/regionals, nacionals i europees. ¿Qui no ha sentit a gent d’esquerres debatre sobre si votar a un partit o altre segons si són eleccions locals o europees per exemple? Veiem-ho ara a l’inrevés, ¿qui ha sentit mai a un votant de dretes qüestionar el seu vot fóra quin fóra el tipus d’eleccions? El de dretes pensa, diu i fa, ¿eleccions?, jo als meus...Si a això li afegim que en Espanya no existeix més que un partit de dretes, vet ací el resultat, ¿esperable? No es pot dir que no...
A Mariano Rajoy se l’ha sovint acusat d’immobilista. Cap problema. Ell sap utilitizar com ningú allò que en castellà diuen fer el “don Tancredo”. Dita figura consisteix a no moure’s a no entrar en pànic, a fer com si res t’afectara, per exemple un bou al teu voltant i tu quiet com una estàtua. És una figura que es va utilitzar abastament en la literatura de l’anomenat “Siglo de Oro”, en el qual els hidalgos, fent com qui no fa, torejaven la fam amb inacció i cultivada indiferència... Altra màxima política diu de seure a la teua finestra a esperar veure passar el cadàver del teu enemic.
Això mateix ha fet Rajoy. Front a un Pedro Sánchez inoperant car actua al si d’un partit inoperant i a més atacat pels seus, com ara Susana Díaz i altres, Rajoy a la seua. Que “el coletas” vol plantar-li guerra al seu enemic, perfecte... L’enemic del meu enemic és el meu amic... De nou, Rajoy = don Tancredo, a la seua.
Fa un temps, eixí una “mosqueta”, els de Ciutadans, posteriorment Ciudadanos, que volien ser una renovació del PP, així com UPyD ho ho va voler ser del PSOE. Li va arrancar certs vots a dit partit, ¿on està ara però Rosa Díez? Rajoy a la seua, a esperar ara la “desactivació” del jovenàs aquell del Ribera...
Veient peligrar les eleccions, perdó el poder, la gent del PP s’ha comminat a anar a votar en massa. Els de l’esquerra han anat probablement a la platja, o s’han quedat mirant facebook... Els vots ahí estan...
Lluís Alemany Giner
Bucarest a 27 de juny del 2016.