dijous, 30 de juny de 2016

AMB LLIBERTAT, PER FAVOR!

Imaginem, per un moment, que jo sóc un antisistema. Imaginem que la meua raó de ser és la de donar suport als més desvalguts. Imaginem que m'agrada diferenciar-me de la resta de gent que m'envolta... Imaginem que sóc del PP!
L'altre dia van ser les elecciones españolas i va guanyar, de nou, el Partido Popular. És important, per tant, remarcar eixe de nou perquè les du guanyant des de fa moltes convocatòries, com és normal, d'altra banda. Però, quan entres a les xarxes socials, t'adones que la gran majoria de gent, almenys la que a mi m'envolta, està indignada i a poc es troba d'insultar el votant popular,  si no ho fa directament i sense pal·liatius. Jo no entenc tanta crispació, ni tant de desencís, ni tanta sorpresa, i ho vull remarcar.
Si estem d'acord amb el sistema polític actual, ho hem d'estar amb les seues decisions, democràtiques, se suposa. Si no ho estem, el primer pas que ens hem de plantejar és de criticar el sistema, però esta opció no és la més corrent. Per tant, acceptem el sistema mentre qüestionem el resultat de les urnes perquè no està a l'alçada de les nostres expectatives, que hauríem de pair, si més no, sense eixa forta dosi d'insults que estic veient per massa indrets o sense expressar la nostra sorpresa superlativa. Per aclarir-nos, diré que la por és lliure i irracional fins que es comprén el seu fonament; després, s'anomena covardia, i també és lliure perquè és humana. I jo puc tindre por als venezolanos, o als rojos separatistas, o a la desfeta d’Europa, i és el meu problema, en la mesura que tu pots tindre por a un recorte o a la corrupción.
El votant d'esquerra em sorprén, cada volta més, per la seua capacitat de creure's superior a la resta de les persones. La moralitat de què fa gala m'ofega perquè estretix el camí polític, deixant-lo, moltes voltes, pràcticament intransitable. Tampoc entenc eixa mania de demanar explicacions per un vot que és lliure i individual. Jo, per exemple, ni done explicacions de res, ni les he donades, ni les donaré mai. Potser és esta una de les causes de la meua eterna travessia pel desert; i ho assumisc. No crec en el vot racional, i els resultats em donen la raó des de fa temps.
Anul·lar l'individu es pot relacionar amb la simple necessitat intrínseca de demanar o donar explicacions i de fer-ne exaltació, i els anarquistes són els únics esquerrans que no en donen, ni en donaran. Per la dreta, els religiosos i els nostàlgics tampoc en solen donar perquè la connexió divina els fa actuar de manera independent —uns— o en ramat —altres—, i més encara si partim des de les interpretacions catòliques. Als liberals, no cal ni preguntar-los perquè et contestaran amb un sobtat: «perquè vull». La resta, els socialdemòcrates de l’ala esquerrana, o siga, la majoria, si atenem les enquestes, sí que es creuen en la necessitat de donar eixes explicacions, segurament per a beneir-se. I esta última raó és la que més em crida l'atenció perquè creuen que tots i totes han de ser com ells, o elles: uns dogmàtics.
Doncs, no! Jo no sóc així, i vote a qui em rota i no he d’explicar-ho per una senzilla raó: perquè sóc un individu lliure. I tu, socialdemòcrata, socialista o comunista, hauries d'aprendre que demanar explicacions sobre eixos vots que entens com a irracionals, quan els aprecies en la resta de la gent, ja és una manera de ser dogmàtic. Recorde que vaig llegir que un conegut líder independentista, en una tertúlia de tertulianos neocons, quan li van preguntar sobre el fonament de les seues idees i principis, els va contestar: «perquè sóc lliure i actue amb conseqüència». Els tertulianos van acceptar la resposta i van quedar convençuts dels arguments. 

Salvador Sendra