El mundial s’ha
acabat i, com de costum, no he vist ni un minut d’un sol partit. De fet, sóc
conscient d’eixe final perquè vaig escollir el moment de la final per viatjar
i, així, aprofitar que la gent mira la televisió per conduir més còmode. A la
ràdio, van avisar que faltaven dos o tres minuts, que l’àrbitre els havia
d’afegir al temps previst, cosa que em va resultar útil perquè havia de creuar
ràpid Altea abans que la gent eixira a celebrar el triomf, carregada de
banderes i fent sonar el clàxon del cotxe. Tot i això, encara me’n vaig trobar
uns quants que no van poder ni esperar a vore l’entrega del trofeu.
Supose que, quan
va guanyar España, passaria una cosa semblant, però sense futbolistes negres ni
musulmans... I eixa és una interessant reflexió, si es té en compte eixe
discurs tan integrador que repetixen els mitjans de comunicació. D’Alemanya,
que pense que també va guanyar alguna volta, ni me’n recorde, de qui poguera
jugar. Però sembla que l’esport ho pot arreglar tot, i que els xavals més sans dels
barris marginals de les grans ciutats franceses, immigrants de segona o tercera
generació, també poden ser útils per a la pàtria i envoltar-se amb la preuada
bandera. Els avalots de fa uns anys, en eixos mateixos barris, amb
manifestacions, barricades, foc i garrot, estan més que superats –?— i tots i
totes tenen cabuda a la République: la superació mitjançant l’esforç és el
requisit, a més de la interacció i la col·laboració grupal. I en són un exemple,
de testosterona; també per als que volen entrar a Europa. Mentre, a Croàcia, el
nas em diu que no passen les mateixes coses, quant a la integració i tot això,
per alguna raó del passat recent.
Els EE.UU. tenen
la millor lliga de basquet i és difícil comptar tres blancs per equip: tots són
americans i ningú no es planteja que són equips mixtos –en el cas que es trobe
eixe jugador blanc— ni que hi ha ciutadania variada integrada a la societat. A
Europa, li costa més moure’s; segurament perquè el fenomen és més actual que no
l’americà. L’etnicitat, però, sembla que encara està present i, tot i que la vullguem
superar, la detectem de seguida. Per als americans, els valors que es representen
a la bandera estan molt clars i, fins i tot, ho estaven en el temps del
moviment reivindicatiu dels negres amb el puny en alt, o en el del boxejador
musulmà. Per als francesos, sembla que els tres puntals de la seua République
no deixen massa espai teòric per al dubte. Els dos estats han estat nascuts d’una
revolució: primer el d’Amèrica del nord, després el d’Europa. Una va ser
l’espai de prova per a l’altra, i estic segur que la segona no s’haguera donat
sense la primera. Potser, la part del continent que no s’ha revoltat no pot
entendre algunes coses, o li costa més... Als Balcans, eixa integració
territorial fictícia va acabar en divisió ètnica i confessional, sense
revolució ni res semblant, ni anterior ni posterior. Potser, la part del
continent fruit de la innombrable guerra—amb un nom paregut a bancals— no podrà mai guanyar un
mundial.
A la presidenta
ultraconservadora de Croàcia, li para bé la camiseta del seu equip nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada