dijous, 8 de gener de 2015

El cabet a la faena.

Els grecs van establir que tot ciutadà de la polis tenia que ser igual en drets, en principi, i... mala sort per als esclaus, que per allò d’esclaus els passava allò que als burros, per burros... Roma reprén el seu llegat i l’expandeix.
Caiguda Roma i entrats en l’obscurantisme medieval, el Renaixement malda per escapar-se’n però el Barroc acaba per ofegar-lo. França, més al nord i sense –encara- les ingents quantitats de riqueses colonials de l’Àfrica portuguesa o l’Amèrica espanyola, no assimila dita corrent d’ornamentació excessiva, i racionalista ella, es dóna a un luxe a mesura humana. La monarquia esdevé totpoderosa, font de riquesa i bellesa. El poble, com els esclaus, tindrà que esperar.
A l’altre costat del Canal de la Mànega, a les Illes Britàniques, ni això. Cert que la monarquia també és poderosa, però ací, l’individualisme és més fort. Campe qui puga, Déu reconeixerà els seus. Els britànics es dedicaran durant segles a viure vides interessants, a esclavitzar africans o matar indígenes, tot no a la major glòria celestial com altres, sinó del profit personal.  L’objectiu és morir ric i avorrit a qualsevol saló o club social de classe alta londinenc, i el passat passat està i sense ni tan sols ajuda de la higiènica confessió previ penediment, sincer o no.
Aquest model de self made man, d’home fet a sí mateix front al món i les circumstàncies, s’expandeix a l’altre costat de l’Atlàntic, perdura en el temps, i esdevé l’impuls vital d’una nació de matriu anglosaxona destinada a dominar el món: els Estats Units d’Amèrica. Entrat en decadència el Regne Unit amb tot el seu imperi colonial, res té d’estrany, que un anglès de classe mitja-baixa a la recerca del triomf material, abandone el seu país per cercar millor vida oltremare que dirien els italians. Així, Jim Grant, després d’acabar la facultat de Dret al seu país i treballar en televisió, decideix que no hi ha res que fer allí, i embarca sense les coses massa clares cap als Estats Units. Vol esdevenir escritor, i amb tota l’astúcia de qui s’ha tingut que obrir pas en la vida, idea un personatge, un alter ego de si mateix si es vol, el detectiu Jack Reacher, val a dir l’aconseguidor, el que arriba a tot. No per sagacitat com Sherlock Holmes sinó més aviat mitjançant la força. Jack Reacher és un ex-oficial de l’exercit que després d’abandonar la institució amb més dubtes que certeses, decideix mamprendre una vida de vagabondatge a través del país.
Jack Reacher, ja ho hem dit, és un alter ego de Lee Child, que al mateix temps és un pseudònim de Jim Grant, l’autèntic nom real. Decidit a triomfar en el món de la literatura i la policiaca en general, Child no és un nom casual, sinó que ha estat acuradament recercat  amb C per a ser trobat als prestatges de les llibreries entre dos mestres del gènere com Agatha Christie y Raymond Chandler.
Tornat al seu país per uns dies, Lee Child, perdó Jim Grant, va a comprar un dia l’habitual fish & chips que tants i tants britànics mengen cada dia pels carrers. Demana la seua ració i espera a ser servit. Quan replega la seua ració, un captaire li demana si li pot donar algunes de les monedes que com a canvi li han tornat al pagar, i este, sense pensar-s’ho un instant, li pega inesperadament una brutal cabotada al pobre home que el fa doblar-se de dolor per terra al temps que pregunta:
¿Per què?
Perquè tenia les dues mans ocupades és la resposta.
 

Lluís Alemany Giner, Brasov a 8 de gener del 2015