dijous, 22 de gener de 2015

El corcó.

Al 1989 i de manera estrepitosa i sorprenent, acaben caient un rere l’altre la major part de règims comunistes a Europa i el món. Es tracta d’una implosió brutal i inesperada. Passat l’impacte, a penes tres anys més tard, el politòleg nordamericà d’origen japonès Francis Fukuyama, publica un llibre “The End of Story”, en el qual òbviament no postula el fi de la història per abolició del temps, sinó d’una certa manera d’entendre el món tal i com venia entenent-se. Fora de circulació el comunisme, l’enemic històric del capitalisme, este anava a esdevenir el model preponderant a nivell mundial, acabant així amb allò que ell anomenava història com a successió de conflictes. Un món unificat sota la ègida del capitalisme i al capdavant de tot els Estats Units, en qualitat d’única superpotència vencedora, només podia conduir a la prosperitat.
A penes un any més tard, i contradint a Fukuyama, Samuel Huntington, un altre politòleg també nordamericà, publica un extens article a Foreign Policy, que tres anys més tard cristal·litzarà en un llibre, “The Clash of Civilizations”, en el qual contradiu a Fukuyama. Per a Huntington estem lluny d’anar a convergir en un model universal capitalista com l’americà tot i que ho puga semblar; per a ell, el món es llança més aviat a un conglomerat de conflictes identitaris. En un món de cada cop més interconnectat, les diferents civilitzacions entren en contacte i conflicte... ¿A sant de què això ara?
Passada la brama per l’atemptat contra Charlie Hebdo, especialistes de diferents disciplines, sociòlegs, politòlegs, historiadors, orientalistes i altres, tracten d’explicar al públic occidental el perquè de dit atemptat. Qualsevol occidental podria entendre un atemptat contra una base militar estrangera, en certa manera un legítim acte de guerra, però no contra una simple revista satírica. Per a un occidental, matar o creure que algú crega que es pot o deu matar pel simple fet d’un dibuixet i unes paraules, costa d’acceptar. I costa d’accepar, perquè ho analitzen des de la seua pròpia òptica i en la seua pròpia òptica més que trist –que també!-, és absurd, i un occidental es basa en la lògica.
El problema, i estem veient-ho ara, és que en el si de les nostres societats mestisses, hi conviuen pobles amb valors molt diversos i sovint contraposats. Hui mateix apareixia al diari El País, una entrevista amb un filòsof francès, Yves Michaud, que afirma que els valors de les societats islàmiques són contraposats als nostres occidentals. Des del nostre punt de vista occidental, té raó, nosaltres som individualistes i creiem en la llibertat d’acció i pensament. Les llibertats individuals com una fita inmancable. Per a les societats islàmiques però, això no són més que bajanades; no apareix en el Corà i prou. Algú argumentarà que no poden aparèixer en un llibre vell de mil cinc-cents anys, coses noves que s’han anat descobrint amb el transcórrer dels segles, però un musulmà avesat hi té una curiosa resposta: no hi apareix perquè no és important.
Per a un musulmà, el Corà és literalment la paraula de Déu. Mahoma no és més que un profeta, un transmissor. Déu parla per ell i si Déu no va mencionar alguna cosa no és perquè no existira -¿com imaginar –sacrilegi!- que ell no sabria que existiria?- sinó perquè no és important, i ell en la seua omnipotent saviesa, va voluntàriament decidir obviar-la. Per les coses que sí va dir, en canvi, no hi ha volta de fulla, i si la dona té un paper subaltern respecte de l’home o tantes altres coses que sobten als occidentals, que s’ho facen mirar, res a discutir, ha parlat Déu, que calle l’home!
Dit això, que ningú espere un conflicte major amb l’Islam en les properes dècades car no es donarà. L’Islam polític es sap tecnològicament inferior des de fa segles a les potències occidentals. Allò que sí que podem però esperar, és una plèiade de petits atacs un poc per tot arreu, al mode dels perpetrats a Charlie Hebdo, al metro de Londres o altres. Atemptats de poca envergadura i realitzats fonamentalment per llops solitaris i en molts casos amb rebuig de gran part de la comunitat musulmana. Ells simplement es dediquen a viure; el seu temps no té la cadència accelerada del dels occidentals. Una generació rere altra, i van proliferant. Només cal veure com el nombre de cristians ha baixat però el de musulmans no, i sorprenentment, fins i tot capta adeptes entre occidentals desencantats.
Al llarg de la història, tots els pobles han tingut déus. Cap poble però ha pogut demostrar més enllà de la seua pròpia creença, la existència de les seus divinitats. Les religions semítiques però, han aconseguit enterrar-ne moltes d’altres, i tot sempre de manera callada i subversiva, car el seu regne no és d’este món... ¿Què queda del panteó grecorromà o de l’altiu panteó germànic hui ja només cendra vella?
Les religions semítiques triomfen perquè són humanes, imperfectes com nosaltres mateixos. Els occidentals han arribat a un alt grau d’autonomia personal i independència, el problema és que com a espècie i des dels principis evolutius, som gregaris. És molt fàcil declarar-se ateu, qui però, en un moment de feblesa, a punt de morir no estaria disposat a creure qualsevol cosa per tal de no fer-ho? En la vida dels éssers humans, molt sovint ens sentim sols o desgraciats. Les religions, amb la seua càrrega de tasques i rites compartits, et fan sentir part d’alguna cosa més gran,  i per la paga, les semítiques prometen a més una vida futura més enllà de la mort. Per als romans, la única vida postmòrtem possible era el record llegat a les generacions posteriors mitjançant una vida virtuosa però ningú creia en una vida més enllà... Buit detectat i promesa feta, Roma esdevé cristiana, i en poc més d’un segle ha deixat d’existir...
Potser caldria plantar les orelles i veure que ara tornem a tindre un nou corcó al si de les nostres societats. Un corcó que com l’anterior també treballa de manera soterrada i amenaça acabar amb el nostre mode de vida. No ho dic perquè jo tinga una solució més enllà de no fer cas, val a dir la resistència passiva... ¿Me la respetaran el dia que mitjançanta natalitat siguen majoritaris i més poderosos? Em costaria creure-ho.
Com el comunisme, també despertarem un dia i s’haurà acabat tot, tot allò nostre, vaja... 

Lluís Alemany Giner
Brasov a 21 de gener del 2015.