dijous, 29 de gener de 2015

Kalinka, kalinka (El corcó II).

Recentment vaig escriure un artícol titulat “El corcó”, en el qual al•ludia a la manera subreptícia en com operen els pobles semites al llarg de la història, mai una clara batalla frontal sinó una lenta infiltració en les files de l’altre fins a fer-se amb el poder. Vegem el cas de Roma, que al poc més d’un segle d’adoptar el cristianisme queia estrepitosament. A l’Imperi Romà, la figura de l’emperador estava divinitzada, i era necessari que així fóra per tal de proporcionar cohesió a un conglomerat de pobles molt diversos. Fora d’això els romans et deixaven ser gal•lorromà, hispanorromà, bretò i romà, grec, egipci, celta, germànic o qualsevol altra identitat cultural adorant als seus propis déus. Per als romans, politeistes, això no suposava cap problema i la comuna adoració a la figura de l’emperador era més de caire polític, com de respecte al cap de l’estat, que d’adoració religiosa en sentit estricte.
Cap pensar que en aquells temps, fora de Roma, fora del seu àmbit cultural, només calia pensar majorment en la barbàrie. Barbàrie no entesa només en forma de brutalitat sinó més aviat de subdesenvolupament, barbàrie com a poc més de sinònim de “paleolític”. Quan en un moment de feblesa pels atacs combinats d’Atila i els huns o els diferents pobles bàrbars d’origen germànic, l’emperador va fer una crida a les armes per a defensar l’imperi, una crida que equivalia a defensar el teatre, l’alfabetització contra l’analfabetisme, els cristians es van negar a combatre perquè això implicava fer jurament d’obediència a l’emperador i això contravenia la seua estricta fe monoteista. “Allahu akbar” o “la illa-hu ilà Allah”, traduible com a Allah és el més gran o no hi ha més Déu que Allah, com a actualitzacions posteriors del mateix pensament.
Hui però toca parlar d’altra gent. En “El corcó”, citava com el pensador nordamericà d’origen japonès Francis Fukuyama, postulava la fi de la història, val a dir, la fi de la diversitat cultural. Vençut el comunisme, el món es dirigia a una nova mena de “pax americana” amb el capitalisme com a estendard comú de la humanitat. Ni que dir cal, que aquesta visió tan cara al partit republicà amb qui Fukuyama mantenia estrets vincles, semblava idílica. Es podien haver perdut batalles, fets puntuals com ara Vietnam, però s’havia guanyat la guerra i el somni americà imperava al món. La rèplica per part demòcrata va vindre de la mà de Samuel Huntington que, en canvi, abogava per una guerra de civilitzacions. El model americà, lluny de triomfar, xocaria en les pròximes dècades amb altres models culturals arreu del món. Després de l’atemptat de les Torres Bessones i molts altres, sabem que els Estats Units es trobem vulguem qualificar-ho així o no, en una mena de guerra soterrada contra el món àrab i/o musulmà. ¿Ho estaran també en el futur contra els xinesos o la Índia, grans potències emergents? Wait and see, encara és promte per a dir-ho...
Contra qui sí han lluitat durant llargues dècades de soterrat antagonisme, és amb Rússia en la seua versió soviètica. Els soviètics van instaurar després de la revolució que va acabar amb el tsar, un sistema igualitarista respecte dels mitjans de producció, que en cas de triomfar a escala mundial, suposaria la fi del sistema capitalista de produir tant com es vol esperant vendre el màxim possible. Per al comunisme, a la base ideològica del sistema soviètic, la producció tenia que ser planificada segons les necessitats. El xoc era inevitable. Cada un dels dos països volia exportar el seu model cultural, i tecnològicament en principi anaven semblants. Per als americans, van haver-hi moments de pànic quan els soviètics es van avançar en la cursa espacial i van llançar el primer satèl•lit... Tot d’una es sentien vulnerables podent ser atacats de manera inesperada i impune des del cel; un poc vaja, allò mateix que ells van fer al Japó amb Hiroshima i Nagasaki... Al si mateix dels Estats Units, algú va treure profit d’aquella situació de pànic col•lectiu, com ara el dramaturg Orson Welles, que va radiar de manera inconscient  per a molts del seus compatriotes (a veure “L’origen d’internet” en una entrada anterior del blog), la invasió per la terra dels marcians, seguint la novel•la del seu quasi homònim H.G Wells, “La Guerra dels Móns”.
Els científics americans van doncs pensar en un sistema global i de caire tecnològic que els donara la supremacia sobre els russos en cas de conflicte, atès que es sabien menys disposats que ells al sacrifici personal, i van crear internet, un lloc no-lloc, el somni de la ubiquitat. Recent acabada la 2ª Guerra Mundial, els americans, aliats dels russos contra el nazisme, van poder comprovar l’alt grau de patiment (brutalment alt grau de patiment) al que estaven disposats a arribar els russos per tal de triomfar. Per a un occidental tota victòria té un preu, i una victòria pírrica poc més equival que a una desfeta.
Amb el temps, va caure la URSS i es va afonar l’orgull rus. Algú va reprendre el guant i va apuntar a la reconstitució de dit poder i ideologia: Vladímir Putin, el tsar de la nova Rússia triomfant (o en camí de fer-ho...). Ningú podia ni devia barrar baix cap concepte el pas de la nova Rússia. Vegem-ho amb exemples. Al 2002, Rússia es troba immersa des de fa anys en una soterrada guerra amb els txetxens i altres pobles musulmans al Caucas. Després de moltes accions brutes per un i altre bàndol, al 2002, un grup de terroristes txetxens entra fortament armat al teatre Dubrovka a Moscou i pren com a ostatge al nombrós públic allí estant, amenaçant amb matar-los a tots. La reacció de les autoritats russes és introduir gas pels conductes de ventilació per tal d’anorrear els terroristes, vora una cinquantena. El problema és que el balanç total de morts s’eleva a vora els 170, val a dir, per cada terrorista infiltrat han mort més de dos russos innocents, morts per les seues pròpies autoritats pel simple fet d’haver decidit anar a veure una obra de teatre... Escola de Beslan dos anys més tard, al 2004, un altre grup de terroristes s’infiltra a l’interior, les forces de seguretat actuen disparant contra ells. Roda i volta, uns 370 morts dels quals 171, xiquets, als quals cal sumar 200 desapareguts. Amb Rússia no es juga, que quede clar.
Sembla curiós com un poble ortodoxe com el rus, tot i l’ateisme de les últimes dècades soviètiques puga aplicar tan bé aquella vella màxima papal, i per tant catòlica, destinada a acabar amb l’heretgia càtara: “mateu-los a tots, que Déu reconeixerà els seus”.
 

Lluís Alemany Giner.
Brasov a 27 de gener del 2015-01-27

3 comentaris:

Salvador Sendra ha dit...

Al final del temps hi ha el socialisme, al final del temps hi ha el capitalisme, al final del temps hi ha el paradís... Però resulta que el temps no s'atura!!

Anònim ha dit...

Veus cóm són de savis els italians? Domani, domani... sempre domani...

Encarna Roselló ha dit...

Queda clar que som una espècie que estem contínuament "desevolucionant" quan allò que val és dominar i imposar, i les recerques científiques es fan amb l'objectiu d'arribar primer i controlar.
Si pot més una pistola que una paraula i una batalla que el diàleg, aquest món no pot funcionar.