dimecres, 28 de gener de 2015

L’APOCALIPSI

Ja han passat molts anys des que vaig llegir La rebelión de las masas. Ortega mai ha estat un pensador de capçalera per a mi però he de reconéixer que em va agradar, també, la seua crítica estètica; la manera en què va tractar el procés d’abstracció de l’art de final del XIX i l’inici del XX a La deshumanización del arte, de forma entenedora i plana, és una delícia. I, altra cosa que s’agraïx és el seu estil, a l’hora d’escriure, allunyat dels autors germànics que, en la seua majoria, l’inspiren.
Em ve a la ment ―precisament ara― Ortega, per la manera en què instaura l’elitisme en cada lector o lectora. Sembla que era una persona conscient del seu potencial, que no solia abaixar a pescar en les aigües mogudes, o marejades, i proposava a la gent que pujarà, on ell estava, per taure’n els fruits. Sembla que se sentia a gust sent una referència i no sent un exponent ni una icona de la massa. De fet, en la seua tesi doctoral, totalment desconeguda, supose que per immadura, Ortega deixava caure un pessimisme existencial, possiblement heretat d’Unamuno i de Schopenhauer; no ho sé segur...
Los terrores del año mil, crítica de una leyenda, és el nom de la tesi de don José. Duby fou el medievalista més conegut que estirà el fil orteguià per crear tota una base a l’hora d’explicar l’Edat Mitjana. Però, i ara? Estem començant el dos mil i tenim fins al trenta-tres per gaudir-ne ―o patir-ne.  La crisi del segon mil·lenni està en girar el cantó i ja se sent en l’ambient, entre altres coses perquè les masses ―el dimoni orteguià― van ensenyant el peuet i demanen pas.
La cultura de l’esforç era el puntal que suportava les tesis d’Ortega.  Ell treballava molt, diuen. Els seus fills no parlaven gaire a casa, ni a l’hora de dinar, perquè son pare havia de llegir i aprendre per mantenir la talla intel·lectual que s’autoimposava. La manera de sobreposar-se a la massa era simple: treball i esforç. La resta, era creure-s’ho i aplicar allò que se sabia, tindre seguretat i reconéixer que l’individu es trobava en el centre de tot o, millor dit, l’individu i les seues circumstàncies. Ara, a banda d’allò que jo puga pensar sobre este tema i sobre este personatge, he escrit unes línies per avançar-me a la trista imatge que està donant la democràcia que no és altra que la d’una gran massa gris, amb les mans obertes, esperant el miracle dels il·luminats que els faça superar el temps dolents.
Retornant a Ortega i a la seua tesi que no es pot trobar ni en les Obras Completas, tan sols queda recordar que el món s’acaba, com resa l’Apocalipsi, i que els il·luminats, més que la salvació terrena, ens duran a la salvació de l’ànima, si l’única cosa que nosaltres aportem és fe i esperança. Satanàs ―la massa― trencarà les cadenes i regnarà, de nou. Ui, ui... Eixa tesi no val! Si fóra així, amb el temps que fa que governa la massa, el món s’haguera acabat fa uns quants anys! Sembla que haurem de fer una relectura de l’Apocalipsi o, potser, del Gènesi...
 
Salvador Sendra Perelló

2 comentaris:

Anònim ha dit...

De nou un molt bon article company.

Salvador Sendra ha dit...

Gràcies, Anònim! Va ser una casualitat que trobara la tesi doctoral d'Ortega i em va fer pensar que era falsa l'opinió que l'allunya de la pesimista Generación del 98. Ell era més pesimista, encara! Després, he pensat el que ell pensaria, de viure ara.
Una abraçada!