Summer of love.

Recentment escrivia Salvador Sendra una -al meu parer magnífica- entrada, anomenada “El mal francès”. En ella exposava i no sense raó, que un professor seu de filosofia posava el maig del ’68 a francès, com l’exemple d’allò que no es podia tornar a repetir. El motiu, perquè en aquell moment d’explosió, es va jutjar sense els paràmetres, la preparació, per a fer-ho. Sarkozy i la dreta francesa, porten anys, dècades de fet, criticant aquest moviment. La raó no és perquè va arravatar el poder a un estendard de la dreta nacional com ara l’ultra carismàtic General de Gaulle, l’artífex de la victòria conjunta francesa amb els aliats a la 2ª Guerra Mundial.

Als anys seixanta, bé és pot dir que era ja una figura amortitzada. Els seus temps eren altres. Com Franco, o Salazar al veí Portugal, formava part d’aquells líders caducs, el qual temps havia expirat i els seus dies estaven o havien d’estar, comptats. Destruït el continent, calia reconstruir-lo, i començava a arribar al poder una generació diferent. Una generació que, a diferència de la dels seus pares, no havia conegut la guerra. Una generació potser per primera volta en la història, alfabetitzada; una generació que veia amb menyspreu per anticuada i caduca (una generalització d’allò que també es veia personalment amb de Gaulle), la generació anterior.

A França, la lliberal França, ce peuple ingouvernable, com la va definir poc abans de la Revolució que acabaria definitivament amb la monarquia, un dels ministres del gabinet reial, la joventut es va llançar als carrers. Brandant eslogans del tipus prohibit prohibir, tanqueu la tele i obriu els ulls o l’imaginació al poder, es van guanyar el recolzament de molta gent fora del cercles juvenils. Molts eren d’una alta qualitat estètica i en original, en francès, la llengua de la cultura i els mitjans de comunicació de masses en aquella època, encara sonaven millor. Ara bé, contenien no poca càrrega destructiva; analitzem-ne un, per exemple, aquell que diu “elections, piège à cons”, que podriem traduir per elections, trampa de babaus... Gran rima per a possibles efectes catastròfics, o potser tan sols un luxe de qui ja donava la democràcia per consolidada... ¿Qui a l’Espanya de Franco –i no tan sols- no n’estaria més que content amb eleccions lliures? Que parlen les urnes i s’escolte al poble, una vella aspiració mai assolida a massa llocs del món.

Destruir és més fàcil que construir, obvietat pura allà on les hi haja. Ara bé, quin dubte cap, cal construir i no destruir... Com a França, i és la època, també als Estats Units d’Amèrica s’estava en una fase de destrucció d’estructures. Empantanada la nació en una llarga guerra al Vietnam que portava ja vora una dècada i havia costat la vida a desenes de milers de joves americans –i per no comptar els altres-, també la joventut va ocupar els carrers al crit de que més valia fer l’amor que no pas la guerra... A Itàlia les Brigate Rosse o a Alemanya la RAF o Rote Armee Fraktion, l’ETA a l’estat espanyol, els diferents moviments palestins d’alliberament... Mai en la història havia semblat tan possible canviar les coses, canviar les coses a millor,es pensava. Després de dues guerres mundials pràcticament consecutives, les generacions anteriors, imperialistes, violentes, semblaven haver-se desacreditat a sí mateixes. Semblava que amb un bon cop de puny o falç, l’estaca, com cantava Lluís Llach, segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja...

La resta de la història la coneixem i és trista. La major part de la gent que exigia llibertat es va acontentar en ocupar càtedres universitàries, i les coses, cinquanta anys més tard no estan millor del que ho estaven. Aquelles generacions es van engolir la seua il•lusió i els que vingueren desprès ni això tingueren.

Roda i volta, aquell professor tenia raó, maig del ’68 no es pot tornar a repetir. A la llarga no ha dut res, ni de bo ni de roín, però jo vull pensar que la il•lusió és necessària. Que maig del ’68 fracassara, no vol dir que aquella espurna, qualsevol espurna, impuls vital, no siga d’agrair.

No es pot viure sense il•lusions, i si bé podem donar per perduda la batalla del ’68, no ens podem permetre el luxe de perdre l’espurna, la il•lusió de les properes batalles. No tot està jugat, no tot està perdut. 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 24 de gener del 2015.