divendres, 12 de juny del 2015

Obsolescència política programada.

Fa molts anys, durant una conversa amb un amic, ell em va comentar que havia llegit o escoltat, no recorde a qui ni on, que el sistema capitalista era una màquina tan perfecta que aconseguia fer negoci fins i tot d’allò que era antisistema. No importava que siga un guerriller comunista o un grup de música, si es va a El Corte Inglés allí es pot trobar una samarreta del Che Guevara o un disc de Rage Against de Machine. El sistema ho recicla tot i treu profit de tot.
També el sistema polític ho recicla tot. El sistema polític acaba absorbint tots aquells que volen canviar-lo. A l’hora de la veritat la maquinària del sistema acaba integrant a dintre seu totes les alternatives que diuen voler transformar-lo. És de sobra coneguda la dita de: “L’esquerra han renunciat a transformar la societat”. Cert és també que la societat ha renunciat a transformar-se, i prefereix ser un grapat d’argila en mans dels altres.
A gairebé tots els països i en qualsevol moment podem trobar exemples de com el sistema polític s’ha acabat engolint tots els partits amb propostes transformadores, i dic transformadores, no merament cosmètiques. Així, podem trobar exemples al Partit Comunista Italià i la seua girada cap al centre, el P$x€ i el seu Suresnes seguint el procés que havien iniciat abans la resta de partits socialistes europeus, l'eurocomunisme, més endavant els partits socialistes/socialdemòcrates deixen de ser socialdemòcrates i s’apunten a l’anomenada “tercera via” –la via directa a la submissió al neoliberalisme. Hem vist a Blair, a Schröder (aquest va introduir els minijobs a alemanya), a Zapatero, etc., aplicar les més brutals polítiques neoliberals amb el consentiment de les masses, perquè, si ho fa un partit d’esquerres, és que no hi ha alternativa, és el millor. Els partits socialistes, amb la impagable ajuda dels sindicats majoritaris, han complert una feina com la dels kapos –que també eren presos i els dels barracons dels destinataris a les cambres de gas eren sempre jueus- als camps de treball i extermini nazis.
En general, les esquerres s’han mogut cap al centre, a l’hora que el centre estava cada vegada més a la dreta. Els partits d’esquerres, amb la passivitat o inexistència d’una societat civil, han seguit, per voluntat unes vegades i per incapacitat altres vegades, el camí cap al “centre més a la dreta”. Si les esquerres naixen per transformar la societat, ha sigut el sistema capitalista qui ha transformat les esquerres juntament amb la societat. Tant és així, que hui en dia, les propostes socialdemòcrates, vigents als anys 50 i 60 del segle passat, són titllades d’extrema-esquerra.
Arran de la crisi del 2008 hi ha hagut un cert “despertar” social, en certa mesura s’ha produït una consciència que alguna cosa va mal amb aquest sistema. El despertar social confirma que la política està al servei dels interessos de les multinacionals i de banca, encara que vestits d’interessos econòmics generals. No obstant això, els corrents predominants desitgen una tornada al període 2000-2006 o els més revolucionaris als anys 50 i 60, dècades de domini del keynesianisme i de l’Estat de Benestar, sense adonar-se que qualsevol de les dues opcions és impossible. També hi ha a Europa un revifar de postures nacionalistes, que demanen, davant una UE al servei del capital i una globalització que estén l'imperi de la banca i les multinacionals, a tornar a dotar l’Estat-nació de més força. Més minoritari, però també sensible, és una nova mirada cap al marxisme, l’única alternativa constituïda al capitalisme.
A l’Estat espanyol, la crisi ha posat de manifest, a més a més, que el sistema polític nascut a “La Transición” ha sigut un bluf, només ha servit perquè dos partits es repartiren el pastís de la corrupció, afavoriren les elits econòmiques-financeres locals, a desindustrialitzar l’Estat, privatitzar serveis bàsics com l’energia en favor d’un oligopoli blindat i a pauperitzar el poble mitjançant la baixada de salaris i retallades socials. Això ha provocat un cert malestar social que ha acabat amb l’aparició de nous partits polítics que han fet bandera d’una regeneració democràtica (sic), ja sigen provinents de la dreta i dins de l’ordre constitucional –Ciudadanos- o des de l’esquerra per finiquitar el règim –Podemos-, a més d'altres partits locals de caràcter nacionalista, independentistes o no –Compromís, CUP, Bildu, Anova, etc.-.
Després de les darreres eleccions -andaluses, municipals i algunes autonòmiques- el que s’ha posat de manifest és que alguns dels nous partits comencen a tenir els tics dels vells partits. Tanmateix, les propostes de regeneració democràtica (sic), ni van al fons de la qüestió, ni tenen intenció de ser a fons. Uns retocs, maquillatge i cosmètica, és el que porten. El “pragmatisme”, el “cal pactar” per a desallotjar al PP, acceptar el P$x€ com interlocutor –partit que ha sostingut aquest règim de saqueig-, el canvi de cromos –l’alcaldia d’aquesta ciutat per la presidència autonòmica, la poltrona al parlament per una vicepresidència, etc.- ha portat als nous a jugar amb les regles dels vells. I això que el canvi de cromos, només és per poltrones. ¿Què no passarà quan la realpolitik afecte als diners, a l’economia? Poques i honroses excepcions no han acceptat a entrar al joc, mantenint-se coherents.
Els que han acceptat jugar amb les regles del sistema, ja han perdut, ja han cedit, ja són “casta”. I com a “casta” acabaran. Aquests també han renunciat a transformar la societat, encara que ens conten que ells volen el poder per demostrar que es pot fer d’una altra manera, però amb les regles del sistema. El sistema no admet variants i ells no en són conscients. Mentrestant, els súbdits s’ho miren desvanits, es complauen amb l’adjacent i no s'adonen del fonamental.
Lluis Llach, a una de les seues magnífiques introduccions a les seues cançons, durant el concert en el que es va acomiadar a Verges, va dir més o menys –en clara al·lusió al tripartit català-: “Quan guanyen les esquerres, l'endemà tots estem molt contents; al cap de tres dies ens posem vermells de vergonya; i a la setmana ens costa amagar-nos sota el piano perquè cauen ‘xuscos de punta’”. No en tinc jo de piano, però vos espere baix de la taula.
Òskar “Rabosa”.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Encertades paraules de Llach, la vergonya és i no pot no ser-ho, evident.

Òskar "Rabosa" ha dit...

Llach sol estar lúcit en els seus comentaris.
Gràcies per llegir-nos i comentar.