dijous, 26 de novembre de 2015

Per què França?

Deixant passar la brama pels recents atemptats a París car mai es bo pensar, actuar, escriure en calent, i deixant de banda el fet de que –com a mínim- informativament uns morts valen més que altres (a rellegir l’excel·lent “Morts de 1ra i 2na” d’Òskar Rabosa), voldria explicar per què França ha estat colpida i amb la força que ho ha estat.
Se m’argumentarà que també Espanya, Anglaterra o els Estats Units ho han estat al passat, de manera que no és més que una baula més en la cadena de violència cega de caire islamista. Sí i no, sí en el cas que dits països han estat colpits en el passat, però això és clau, en el passat, i lligats a la guerra d’Irak. D’ençà les coses han canviat... Qui colpejà era al-Qaida o algun llop solitari posteriorment. La qüestió és que amb l’emergència d’EI o Estat Islàmic, al-Qaida és percebuda a la resta del món musulmà com una qüestió antiga, finiquitada. Un moviment escapçat, els quals líders han estat eliminats, i a més, un moviment amb base a l’Afganistan, una regió marginal i poc ben considerada al si de la umma o comunitat de creients musulmana. Afganistan com una regió/país poc evolucionat o atractiu i que no pot per tant exercir una gran fascinació a nivell col·lectiu.
Estat Islàmic, en canvi, sí és un moviment actual i al bell mig del cor de la nació musulmana, a cavall de Síria i l’Irak val a dir, els països del mitològic Damasc Omeia i el Bagdad Abbasí per ordre cronològic. Cert que la Revelació corànica es produí a la Península Aràbiga i que tant la Meca com Medina conserven una preeminència a nivell simbòlico-religiós com les ciutats on governà Mahoma i la ciutat on nasqué. Tot això, insistim, a nivell religiós, car a nivell polític, les dues grans capitals són Damasc i Bagdad i d’allí gran part de la resta del món. El Caire i Egipte, resseguint la costa mediterrànea fins al mític al-Andalus i la esplendorosa Córdoba califal, o vers l’est fins a la Índia o les planes centre-asiàtiques. Foren segles d’esplendor cultural. Per a un país i poble marginal com l’àrab, criat a l’aspra i desèrtica península homònima, el fet de veure’s amos de mig món ve a representar l’eufòria d’aquell pobre que de sobte guanya una loteria. Passsar d’ésser dominats i envoltats de poderoses i velles cultures com la persa, romana o grega, a dominar ells i arravatar-li’ls els territoris. Si rellegim la llista de pobles, grecs, romans o perses, veurem que tots ells pertanyen al passat. Amb els temps, els turcs, un fet mai acceptat de bona gana pels abans orgullosos àrabs, reconqueriren per a domini propi els territoris abans àrabs i fins i tot traslladaren la seu del Califat a Estambul...  
L’hora de la decadència havia arribat, i els turcs també començaven a ressentir-se’n. A l’est de l’Europa, aquella regió abans endarrerida, noves nacions s’alçaven fortes. I no parlem d’Espanya i Portugal que bastiren grans imperis colonials oceànics d’abast mundial; parlem de França i Anglaterra. Parlem de la Il·lustració Francesa i la posterior Revolució Industrial anglesa. Per als musulmans, i cal entendre estos en general com saudís car la minoria de dita nació dicta els preceptes religiosos per a la majoria de la resta de musulmans no saudís, França és el dimoni. Vegem per què...
Amb la revolució de 1789, l’anomenada per definició i amb majúscules Revolució Francesa, a ulls dels àrabs, el poble francès comet un crim horrible, el d’alçar-se contra les seues autoritats. Això de decapitar un rei i instal·lar una república on qualsevol pot ser elegit democràticament atenent a la seua vàlua personal, xoca amb la seua concepció autocràtica. La font del seu poder és altra i mai popular sinó divina. Déu, mitjançant el seu profeta, ha parlat, ha afavorit als saudís per damunt de la resta de nacions musulmanes o no del món. És ací on nasqué el profeta Mahoma i rebé la Revelació corànica que més tard s’escamparà. El món –segons ells- els deu això... Ells són els elegits per mandat diví, cóm acceptar llavors un sistema que no té res de diví com el francès i en el qual la gent és simplement elegida per votació? La resposta és de cap de les maneres.
Anglaterra es decanta pel mercantilisme, més inofensiu, però França més idealista, proclama que el futur de la humanitat passa per la divisa de la seua revolució: liberté, égalité et fraternité... Analitzem punt per punt cadascun d’estos preceptes a ulls d’un ulema musulmà. Llibertat, quina llibertat? Déu no ha parlat d’això sinó de submissió, el valor literal de l’arrel semítica s/l/m que dóna Islam (o salam = pau, contradiccions d’una llengua complexa). Igualtat, cóm dimonis igualtat? Si tots són o van a ser iguals al món, en què quedaria el seu poder? En res, els deixarien de seguir els més de mil milions de persones que es declaren seguidors de l’Islam en tant que religió arreu del món. A més, el profeta ja va deixar dit que calia donar almoina. L’impossible igualtat ha de ser corregida per la caritat. L’autèntic ordre social no és doncs el francès sinó el d’una minoria privilegiada, atenent això sí per precepte diví la justícia a la Terra, donant almoina a la majoria de pobres... Finalment fraternitat. Un altre desgavell, tots saben –o això pensen ells- que l’home no és bo per natura, de quina fraternitat parlem llavors? Un altre concepte equivocat... Conclusió, França s’equivoca atacant l’autoritat, decapitant al rei, i a més expandeix arreu del món conceptes subversius com ara la llibertat, la igualtat i la fraternitat... França ha de ser per tant colpida.
Postscriptum- Tot això de més amunt són explicacions racionals, veiem ara un altre fet que potser no és tampoc menor... La major part de països àrabs o musulmans, han estat fins a fa poc, en alguns casos ni cinquanta anys, en mans de potències colonials estrangeres, com ara l’Egipte que era britànic o Líbia que era italiana. La major part de països, i els més grans o simbòlicament importants, estaven en mans franceses, com ara Tunis o l’Alger, o Síria i el Líban, per no parlar de molts altres a l’Àfrica Negra. A més de totes les causes racionals per oposar-se a la llibertat, igualtat i fraternitat, hi ha el desig de venjança contra qui t’ha sotmés.
Voldria equivocar-me, però en un moment d’alta natalitat musulmana i inacció occidental, els atemptats de París no seran un cas aïllat. En vénen molts més.
 

Lluís Alemany Giner
Bucarest a 23 de novembre del 2015.