dimecres, 4 de novembre de 2015

LA MALALTIA DE L’EQUILIBRI

Visita obligada, quan es viatja a Roma, és passar per la Galleria Borghese i, una volta a la Galleria, s’ha d’anar a visitar l’obra cimera de Bernini: l’escultura d’Apol·lo i Dafne. Breument ―perquè ja he tractat el grup escultòric en més ocasions―, diré que tracta com el déu grec , afectat per una sageta de Cupido, perd el seny i intenta posseir Dafne. Ella, espantada per la reacció d’Apol·lo, fugí fins que fou alcançada i es transformà en llorer. D’aquí el vincle del llorer amb el déu i bla, bla, bla...
Però, anem per faena! El cas d’Apol·lo sembla el del xic modoset que ix a Cap d’any i trenca el ramal, bé per consum d’alcohol, bé per altres consums, i dóna pel sac a déu i a sa mare. Realment, el llibre d’Stevenson, L’estrany cas del Dr. Jekill i Mr. Hyde, tracta sobre el mateix tema, sense perseguir faldilles però amb el mateix rerefons de la dualitat humana. Per a mi, per aportar altre punt de vista, el moment estrany és quan tinc un moment de lucidesa racional, o siga, quan deixe de comportar-me com un malalt disbauxat.
A tot açò, en ambdós casos, el de l’escultura i el del llibre, la racionalitat es trenca a partir d’un element alié que trenca l’equilibri i la racionalitat, diguem-ne primària. Però, nosaltres sabem que és fals i que, d’haver un estat primari, en el ser humà, eixe és el dionisíac, o siga, l’irracional; i ho dic per una senzilla raó: perquè he fet servir la paraula primari. I, què hi ha més primari que ser un salvatget?
Amagar, o forçar la negació de la part dionisíaca de la persona és un engany, potser massa estés. Un engany que, en realitat, anul·la la mateixa condició humana, si s’entén el ser humà com un ens que ha evolucionat en el temps. Altra cosa és que entenguem que les persones han estat creades per Déu a la imatge i semblança del Creador; perquè hi ha llibertat de creença, diuen. Negar l’evolució és refermar la racionalitat! Quines coses, no?, quan allò més irracional que hi ha és la mateixa creença.
Ja arribat a este punt, més bé capgiraria jo el tema de l’escultura i del llibre i proposaria la situació inversa, en què un home salvatge i dionisíac es troba afectat per un element racional alié que capgira la seua manera de ser i deixa de fer malifetes i de perseguir faldilles per recloure’s en el seny i la raó. Ara bé, com ja he dit abans, hi ha llibertat de creença i hom pot pensar que no hi ha hagut evolució i que hem estat creats a la imatge de Déu, i a la seua semblança.
 

Salvador Sendra Perelló