dissabte, 7 de novembre de 2015

LLEGIR UNA PARTITURA

Llegir una partitura, seguint els itineraris bàsics del do, re, mi, ens resulta estrany, als profans en la matèria, de la mateixa manera que preferim que s’interprete, per poder escoltar-la; per sentir la finalitat auditiva de la peça. La música està creada per oir-se i, qui la fa sonar, es diu l’intèrpret. El músic, en cada actuació, aporta una gran part de la forma a la partitura, escrita o memoritzada, per definir-la en termes aristotèlics. No s’entén la música, per tant, sense la seua plasmació auditiva, i això és evident.

Quan Maragall definix l’art, la poesia ―per ser-ne més concret―, la lliga al moment de la plasmació escrita, segurament perquè ell ja viu en un àmbit que ha superat el vers recitat i, per tant, trasllada el procés formal a la redacció del poema. D’haver nascut abans, molt abans, el seu plantejament hauria canviat, com detalla en la seua teoria estètica, per deixar el moment més important de creació en l’acte del recital. La poesia era pública, i no privada; era col·lectiva, i no individual; fins i tot la lírica en el seu conjunt.

La música, abans dels sistemes de reproducció, també ho era. Amb els enregistraments, ja cada persona podia dur la seua cançó preferida a casa per escoltar-la quan volia, o quan podia, sense dependre dels horaris ni de les distàncies. Vertaderament, la música i la poesia han estat sempre col·lectives. Les dos, a més, bateguen vida, en forma de rimes i de compassos, mesclant-se sovint en les cançons i els recitals. La prosa, preparada, moltes voltes, abans de ser exposada, tenia la seua realitat en els discursos, els quals s’havien d’adaptar a l’auditori i al moment per assolir l’èxit; la part més pragmàtica! La resta era pura racionalitat, en forma d’assajos, i destinada a un públic molt concret i selecte.

El moment era qui formava l’espectacle ―la seua part essencial― i variava atenent aspectes situacionals o contextuals. Qui presenciava l’actuació rebia una informació, un plaer o una sensació que també es trobava lligada a l’espai, al temps o, si més no, a la força dels artistes o a l’estat d’ànims, cosa que, al final, provocava efectes dispars en l’auditori, com passa en el teatre, abans també en vers. Però la societat avança, i ho fa per a millor. I, a l’avanç, incorpora noves formes d’expressió lligades a la tècnica, com la impremta o la gravació, que traslladen allò que abans era públic i momentani, al ciutadà més comú, canviant cap a la individualitat, el recolliment i la atemporalitat allò espontani i col·lectiu.

Escolte Bach quan estic assegut a l’inodor i em sembla allò més normal. Llig Homer mentre intente dormir, gitat al llit o al sofà i no qüestione la seua funció. Veig una pel·lícula basada  en el Juli César de Shakespeare mentre els veïns discutixen i el meu nebot fa rodar cotxes de joguet per terra. Però, realment, estes coses no em preocupen perquè no escolte mai Bach, ni tinc sofà ni televisor: és ficció novel·lada!

La prosa és un cadàver que ha deixat de bategar fora del discurs i de l’assaig. Viure allò públic com si fóra part de l’ambient privat i íntim és com contar-se un conte a un mateix per dormir-se. Llegir una novel·la i imaginar-la és, simplement, contemplar un difunt i pensar-lo en vida; un element que no batega, un element descontextualitzat i allunyat del moment en què l’acte li aporta la forma i l’espurna de vida. Llegir una novel·la pot arribar a ser com cantar una partitura sent desconeixedor del compàs o com llegir una poesia sense atendre la rima. Depenent sempre de la capacitat i l’enginy de l’intèrpret individual i aïllat que la pensa, la peça tindrà un so, un altre o no cap, en la ment. I, depenent, també, de la cultura d’un individu, lector que la llig per entretindre’s.


Salvador Sendra Perelló