dilluns, 23 de maig de 2016

EL CAPITÀ KEN

No hi ha res més interessant que parlar amb un mariner per adonar-se que encara hi ha possibilitats, en el món, per a la gent que encara creu en l’aventura i el destí. Pense que, a mesura que passa el temps, el reducte ideal, i únic, es troba a la mar, perquè encara oferix les dosis de risc i llibertat idònies per a escapar i, si és possible, no tornar mai més.
Si l’altre dia —fa unes setmanes, perquè el temps passa volant— publicava un article on descrivia l’estranya troballa, en un vaixell a la deriva, a les aigües de Filipines, de la mòmia d’un alemany que duia sis anys a la deriva pel Pacífic, el cas del capità Ken tampoc em deixa indiferent. Per cert, on estarà hui dia este rodamón marí? Qui sap...
Perquè a la platja del Perelló, fa uns quants anys, hi va aparèixer un estrany vaixell, de fusta, amb forma de drac i construït de manera manual i artesana pel mateix capità i propietari de l’embarcació. Com em va contar el meu company Agustí, Ken duia sis dies a la deriva a causa del trencament del pal major en una tempesta, a les illes Columbretes, quan tornava d’Eivissa. Fent valer el corrent i el motor, arribà al port del Perelló, on no va poder posar combustible perquè no n’hi havia en els tancs —he llegit en alguna conversa sobre el tema.
Convidat a abandonar el port, Ken va seguir a la deriva fins que va encallar a la platja, al banc d’arena, en el qual, a poc a poc, va anar penetrant. S’alimentava d’algues i deia que no tenia diners, per la qual cosa cap vaixell el va remolcar per eixir-ne. Agustí i altres persones el van ajudar a reparar alguna fuita i el pal, així com les veles, mentre el vaixell del drac cada volta estava més damunt de l’arena de la platja.
Un dia de vent de ponent, i com ja havia previst el capità, fent valer les dos àncores i molta paciència, va fer eixir el vaixell de l’arena i, a poc a poc, el va anar situant en aigües cada cop més profundes fins que el calat li va permetre seguir la seua ruta, segurament fins a algun port més amable on deixaren omplir els dipòsits dels rodamóns marins per seguir eixe viatge, lliure i pacient, cap a l’ocàs.
 

Salvador Sendra