divendres, 24 d’octubre de 2014

Eterna Italia.

Diblogava l’altre dia l’estimat company Salvador Sendra que per la planura transsilvana i escoltant Camille Saint-Säens, va tindre un d’aquells estranys moments de plenitud. Un d’aquells preciosos moments en que a la vida sembla no mancar-li res, no tindre tampoc una coma, un pèl de més d’allò estrictament necessari. Un moment en el qual hom pensa que tot és perfecte. Al capvespre, el Sol es ponia sobre la planura amb irisacions daurades que fan pensar en aquella frase de la genial  Susanne de Leonard Cohen que diu “and the sun pours down like honey on our Lady of the Harbour”. Apunta a més, el fet de la rara avis que al si de la historiografia francesa representa un músic sensual i sensible com ell, un músic lliurat al malaurat romanticisme gal. I dir malaurat és ser benigne. França, la terra de Descartes, de Blaise Pascal, o per la banda baixa Rabelais, no accepta les volades espirituals. Vegem-ho en els palaus del Loira o el Sena, poden ser fastuosos però mai recarregats. La cultura francesa és aliena sinó obertament refractària al Barroc. Mesura i contenció en les formes, vici, débauche,  en les actituds personals.  

Vet ací, que gent com els escriptors Gérard de Nerval o abans Stendhal, tingueren problemes en imposar la seva obra davant de “terroristes” de la realitat com Flaubert, Balzac o posteriorment el major d’ells, Zola. Centrem-nos però en Stendhal. En una de les seues obres més conegudes, Le Rouge et le Noir, el jove protagonista, Julien Sorel, es queixa que davant la bellesa dels boscos alpins valdesos, els seus compatriotes només hi veuen metres cúbics de fusta, val a dir francs, profit material. Fugint de tot, i a diferència de molts dels seus compatriotes com ara Théophile Gautier o Prosper Mérimée i la seua coneguda Carmen, posteriorment musicada per Georges Bizet, que cercaven l’exotisme a l’Andalusia profunda que els recordava l’Orient, Stendhal, fugint de chinoiseries i exotismes, va decidir anar a Itàlia. 

Si haguera entrat per la Provença a la Ligúria, tal volta el xoc no hagués estat tan gran. Gènova és caòtica i retirava un aire a Marsella o Barcelona, un de tants ports mig moderns no particularment atractius, un lloc a evitar. Entrà però pels Alps, no podent encara preveure els encants d’aquell golf de Nàpols, d’aquella Roma, que tant atreia a britànics i alemanys. A Bolonya, una d’aquelles grans desconegudes ciutats que la península itàlica té per donar i vendre, es va sorprendre de la mesura –però no freda, racionalista com a França- de tot. Una catedral per acabar semblava modest, a portada de mà humana, i va ser en l’atenció als petits detalls que hi va veure la faç del geni italià. A Santo Stefano, més conegut com Le Sette Chiese, va comprendre que aquella munió d’esglesioles entortolligades conformaven en realitat una unitat i no només en l’evident plànol físic, sinó molt més enllà, en l’espiritual. Continuar travessant els Apenins podria haver-lo vacunat, en copsar de camí la serena bellesa toscana. No va ser però així sinó més aviat al contrari. No consigna detalladament si Siena o San Gimignano l’afectaren o no, i es limità a dir que a dins de la Santa Croce florentina, va caure fulminat, incapaç de pair tanta bellesa.  

Textualment diu: 

En sortant de Santa Croce je me sentais hors d’état de raisonner et la vie était épuisée chez moi, je marchais avec la crainte de tomber.  

Vertigen, taquicàrdia, convulsions i fins i tot al·lucinacions. Això té hui en dia un nom mèdic, la síndrome d’Sthendal. Millor no patir-la al volant.
 

*Eixint de Santa Croce em sentia incapaç de raonar i la vida semblava esgotada a dintre meu, caminava amb por de caure.
 
 
Lluís Alemany Giner.

2 comentaris:

Salvador Sendra ha dit...

Tenia bon gust l'home! Jo també tinc molt bons records de la Santa Croce, eixint de la basílica, al capvespre, amb els colors difuminats,la vista cansada, un possible indici de catarates i la térbola llum del final d'un dia qualsevol de l'hivern. Tots els ingredients per a caure de tos!

Anònim ha dit...

L'autor s'ha oblidat pensar que tal volta travessar la Toscana no el va vacunar sinó que, ans al contrari, el va anar inoculant fins a la sacsejada final a Florència.