L’altre dia, a la
perruqueria, em vaig trobar amb una coneguda que feia temps que no veia. Estava
fent-se un pentinat amb tirabuixons. Em va explicar que era per a les fotos de la
boda. Estranyada, vaig pensar que les fotos de boda es feien el mateix dia, o
en dates properes a l’esdeveniment, i ella ja feia uns quants mesos que s’havia
casat. La qüestió —em va dir— és que no podien deixar passar més temps perquè,
al seu marit, quasi no li entrava el trage. S’havia relaxat una mica massa...
Abans de la boda,
l’home havia estat corrent en nombroses curses; a més, nadava, menjava sa,
bevia poc... eixes coses que es fan quan tens un objectiu marcat: estar ben
guapo per a la data. Eres el centre d’atenció i no vols decebre ningú.
No obstant això,
una vegada passat l’esdeveniment et relaxes, abandones l’esport, vas agafant
confiança en el menjar. A més, el sofà és molt atractiu i deixes que aparega
eixa corbeta de la felicitat que tant caracteritza el marit!
Això —podríem
dir— és el que li ha passat a Espanya d’un temps ençà. Espanya es va casar amb Europa,
ja fa uns anys, signant un pacte d’estabilitat i creixement per entrar a la
Unió Econòmica i Monetària (UEM). D’altra banda, el Tractat de Maastricht
(1992) situava la UEM al centre del procés d’integració europea i establia el
procediment de seguiment i control per al dèficit i el deute públic —el règim;
vaja!
L’1 de gener de
1999, el dèficit dels 11 països que complien amb els acords de Maastricht,
entre ells, Espanya, no superaven el 3% del Producte Interior Brut (PIB) i el
deute públic acumulat no en superava el 60%. Eixes eren les regles del joc i
estàvem tots fets uns figurins.
El pacte
d’estabilitat i creixement tenia la funció de reforçar el procediment del
dèficit excessiu, és a dir, vigilar que el dèficit públic dels estats membres
de la UEM no superara eixe 3% del PIB i el deute públic acumulat no fóra major
del 60%. L’objectiu consistia a assegurar que els estats membres mantingueren
les seues finances públiques sanejades a través de la supervisió, les
recomanacions i, si fos necessari, les sancions —El coach personal que va marcant-te de prop.
Ja casats,
durant els anys anteriors a la crisi del deute sobirà, Espanya es va deixar
portar: massa sofà i televisió i poc exercici. La conseqüència era previsible. El
govern de Zapatero, a 2010, va començar a aplicar polítiques contràries a allò que
havia estat executant fins al moment. El 12 de maig de 2010, Zapatero anunciava
una reducció de 15.000 milions d’euros del dèficit públic per als dos anys
següents. Com? Retallant el 5% del sou als treballadors públics d’eixe mateix
any i congelant el de l’any següent, sense revaloritzar les pensions, eliminant
el txec bebè i retallant la inversió pública. Ho feia «Tal com ha exigit Brusel·les,
amb la mirada posada a retornar cap al dèficit del 3% el 2013» (Vilaweb, 20/05/2010).
Eixes mesures
preses per aprimar el marit no van aconseguir posar Espanya en cintura i amb el
nou govern, el de Rajoy, les coses no han millorat gens. Potser s’ha reduït el
dèficit respecte a les xifres anteriors, però, com a contrapartida s’ha
augmentat el deute públic. Podríem aventurar-nos a dir que, com a mínim, els
nostres besnéts hauran de continuar pagant el deute que s’està generant ara.
El sanejament
d’empreses i llars induït per la recessió de principis dels 90, el baix
endeutament d’aleshores o l’expansió internacional de les empreses, no van
servir de matalàs per amortir els efectes d’un ràpid augment del deute ni per
l’especialització de l’economia espanyola seguint patrons de baix perfil
competitiu com la construcció o els serveis amb poc valor afegit. Això, junt
amb la contractació majoritària de gent (immigrants i autòctons) amb baixos
nivells de formació, va propiciar el desastre de 2008.
Mirat així, val
la pena fer-se les fotos de boda cada mes per no relaxar-se! Altra solució pot
ser casar-se i divorciar-se ràpid... Afortunadament la corba de la felicitat
del marit de la meua amiga és cosa seua. Les conseqüències derivades de l’excés
de dèficit i de deute públic no és cosa nostra però, ves tu per on, som
nosaltres —tu, jo, el veí i la veïna— qui paguem la relaxació i les dolentes
dietes que aposten pels greixos. El fast
food ompli de pressa però, a la llarga, et sol deixar amb la fam dels
règims i, a més, els metges recomanen l’exercici continuat per motius de salut;
el colesterol i tot això: ja sabeu.
Sara Garcia López
Bibliografia:
Estrada,
A., Jimeno, J.F., Malo de Molina, J.L. (2009). La economía española en la UEM: Los diez
primeros años. Madrid: Banco de España.
Ruiz, A. (2013, 4ª edició). “El nucli de la Unió Europea II. La Unió Econòmica
i Monetària” en Economia de la Unió
Europea. Barcelona: FUOC.
Enllaços:
1 comentari:
Enhorabona! Fina ironia per un article que sembla lleuger i afecta a tots.
Publica un comentari a l'entrada