dissabte, 11 d’octubre de 2014

Recuperar política i econòmicament el País Valencià.

Fa uns dies que he acabat de llegir un llibre titulat “Por qué fracasan los países”, Daron Acemoglu i James Robinson. Val a dir que una vegada llegit el llibre fa pensar i molt. No m’estranya que Cesar Molinas el famós article en El País, “Una teoría de la clase política española”. No és que el llibre siga una "bíblia”, se li poden fer moltes crítiques –i tal vegada algun dia el podrem estripar-, però aporta algunes claus sobre el fracàs econòmic d’alguns països i l’èxit dels altres. Vegem-ho en paraules d’ells:
Los países fracasan cuando tienen instituciones económicas extractivas, apoyadas por instituciones políticas extractivas que impiden e incluso bloquean el crecimiento económico. (p. 76 epub)
Los países ricos son ricos, en gran medida, porque consiguieron desarrollar instituciones inclusivas en algún momento durante los últimos trescientos años. Estas instituciones han persistido a través de un proceso de círculos viciosos. Incluso aunque al principio solamente fueran inclusivas en un sentido limitado, y que en ocasiones fueran frágiles, generaron dinámicas que crearían un proceso de retroalimentación positiva, aumentando poco a poco su inclusividad. (p. 314epub)
Los países fracasan hoy en día porque sus instituciones económicas extractivas no cran los incentivos necesarios para que la gente ahorre, invierta e innove. Las instituciones políticas extractivas apoyan a estas instituciones económicas para consolidar el poder de quienes se benefician de la extracción. Las instituciones políticas extractivas, aunque varíen en detalles bajo distintas circunstancias,  siempre están en el origen de este fracaso. (p. 321 epub)
Als efectes d’aquest post donem per bones aquestes afirmacions, sense entrar en crítiques més a fons, i l'article de César Molinas sobre les elits extractives a l’Estat espanyol. Ara bé, diagnosticat el problema caldrà buscar solucions. El País Valencià, i l’Estat espanyol, fracassen perquè tenim unes elits extractives recolzades en institucions polítiques i econòmiques que impedeixen que el país es desenvolupe i cree riquesa per tothom. Per tant, cal identificar els sectors beneficiats i les institucions que provoquen això.
No pretenc fer una anàlisi exhaustiva, però vaig a mullar-me, identificant sectors i proposant solucions. Repetisc com sempre, no sóc economista així que agafeu-ho en pinces.
a)  Propostes polítiques. 

 1) Separació radical –d’origen- dels poders, per tant, eleccions diferents del parlament i a l'executiu. El poder judicial també ha de tenir garanties d’independència total.
2) Canvi del sistema electoral, en la meua opinió deuen ser districtes uninominals a dues voltes; també pot ser mixt, uninominal, una part dels diputats, i proporcional, l’altra.
3) Alguns ho anomenen “mandat imperatiu”, però això requeriria assemblees on es prendran les decisions abans, jo crec que seria més aviat que els programes foren quasi-contractes i d’obligat compliment. Haurien de detallar-se, per exemple, no val a dir: reforma de la llei de l’avortament, s'ha d'explicitar quin tipus de regulació vols. Als ajuntaments, elecció directa d’alcaldes, amb papereta diferent de la dels regidors –possibilitat d’aplicar el mètode condorcet-; i els regidors triats mitjançant llistes obertes amb possibilitat de triar gent de totes les llistes.
4) Revocabilitat dels càrrecs, en qualsevol moment si ho demana un percentatge de l’electorat, per motius d’incompetència, incompliment del programa o si està inclòs en investigació penal.
5) Responsabilitat patrimonial dels càrrecs electes, que es pot donar també en casos de negligència. Com en les societats mercantils, en els drets de tutela, i la resta d’administradors de béns aliens, els qui administren patrimoni públic deuen ser responsables amb el seu patrimoni dels danys que causen. I qui no vulga que no ocupe cap càrrec la gent honrada i preparada amb vocació de servei públic no tindrà problemes en assumir-los. Els que pogueren ser responsables serien jutjats per un tribunal popular mixt, en el que una part dels membres serien juristes.
6) Transparència dels pagaments que es facen. Però tots els pagaments públics, des dels sous i dietes dels representats fins als bolígrafs que es compren per l’oficina. Si es tenen targetes per a dietes, publicitat de tots els moviments de la targeta, etc.
7) Publicitat a la web oficial de tots els nomenaments d’assessors personals, dels sous que cobren, i limitació del nombre. Així mateix s’haurà de justificar la necessitat i la competència de l’elegit. No pot ser que un President de no sé què o alcalde tinga 200 assessors cobrant 45.000 euros anuals.
8) Qui es presente a un alt càrrec haurà de dir abans què vol cobrar. Això que un alcalde arribe a un Ajuntament i al primer plenari s'apuge el sou un 100% respecte a l’anterior és destrellatat. En tota la legislatura no podrà apujar-se el sou més del que es pugen a la mitjana de tots els treballadors. L’elector deu estar informat abans de tirar la papereta. Ningú es posa el sou a ell mateix, veritat? Un càrrec públic tampoc, si ell diu que cobrarà i els votants ho accepten, endavant. Regidors, diputats, etc., no podran cobrar més del triple del SMI. Ningú podrà tenir dos sous, ni tan sols un sou del partit. I en el càrrec entrarà la feina a comissions, no per anar a comissions ha de cobrar més. A més, s'ha de viure a la ciutat on està la seu, res que se li paguen viatges, hotels o despeses per habitatge.
9) Desaparició de les Diputacions provincials i delegacions de govern, reestructurant les administracions. Les tasques de les Diputacions unes serien assumides per les CCAA i altres per mancomunitats. Un model semblant a l’alemany.
B.- Propostes Econòmiques.
 
 
1.- Acabar amb els oligopolis d'energia, telecomunicacions i resta de serveis. No pot ser que paguem més que a la resta d’Europa.
a) Un Pla d’Energia coherent, fet per un comité d’experts el més allunyats possible d’interessos empresarials.
b) Liberalitzar l’energia, sobretot les renovables. Hui si hom produïx energia solar, per exemple, la ha de vendre a la xarxa per collons. Doncs, no que la emmagatzema –bateries- o la venga al veí si li dóna la gana i si el veí li la compra. Que cada finca, cada casa, que un grup de propietaris, puguen produir la seua energia i vendre els excedents directament entre particulars. Que es puguen crear cooperatives i vendre als associats.
c) Acabar amb les subhastes de llum, per a vendre-li-la a Goldman Sachs i que aquest li ho venga a les empreses subministradores. Això quina burrada és? Que productors i subministradors (solen ser els mateixos) s’ho venguen directament.
d) Consulta sobre prospeccions de petroli. Si es diu que sí, el petroli deu ser de l’Estat, gestionat per empresa pública –sotmesa a transparència com qualsevol administració- i els beneficis repercutir sobre el conjunt de la població –com fan els noruecs-.
e) Fomentar les renovables -però no amb destrellats d’il·luminats “zapaterils”.
f) Analitzar perquè paguem més per serveis com telecomunicacions que a països com Alemanya, França, Holanda, etc., tenim pitjor servei i més car. Cal corregir això.
2.- Anul·lar les exencions i beneficis fiscals de les grans empreses, que fan que les empreses del IBEX paguen l'11% o el 14% quan haurien de pagar el 25% (fins a l’any passat el 30%), dels beneficis, empreses com el Banc Santander que té beneficis 5.000 i 6.000 milions d’euros. Si les empreses canvien el seu domicili fiscal fora de l’Estat espanyol per pagar menys, tindran que pagar més per l’activitat que facen a Espanya.
3.- Potenciar amb incentius fiscals, laborals, etc., les empreses d’economia social: cooperatives, societats laborals, etc. Així com la cooperació entre empreses i amb universitats, per tal d'innovar.
4.- Canviar la Llei hipotecaria; el Codi civil pel que fa als deutes i la seua prescripció; la fallida llei concursal; establir i aplicar el procés de fallida de bancs i no rescatar-ne cap; i, introduir un sistema similar a l'alemany perquè particulars i famílies puguen eixir quan estiguen sobreendeutats i no puguen atendre tots els deutes.
5.- Mesures dures i eficients contra els abusos bancaris. Les estafes com preferents, el vendre productes dubtosos, cobrar comissions que són il·legals o fer-ho sense notificar... tot això, que és un robatori, per la cara, no es pot fer amb la més absoluta impunitat.
6.- Regular bé el sistema de contractes amb l’Estat, per acabar amb tota una sèrie d’empreses que viuen del BOE, des d’ACS fins a les empreses de restauració del corrupte vicepresident de la patronal madrilenya. Així es deu:
a) Acabar amb les subcontractacions. No pot ser que ACS es quede la contracta d’un institut al País Valencià i després tota l’obra la faça una empresa subcontractada –a la que li fa fer factures falses i açò és un cas real- i ACS no tinga ni un obrer. S’endú un benefici empresarial que no li correspon augmentant despesa pública. Si s’hagués contractat a la que va fer les obres realment s’haurien estalviat uns bons diners.
b) Acabar en el sistema de classificacions d’empreses. Ara com ara, una empresa per fer determinades obres públiques deu estar qualificada, el que permet que hi haja unes poques que sempre ho fan tot –ACS, Fomento y contratas, etc.-, qualsevol empresa que aporte l’aval exigit com garantia deu poder aspirar. Les qualificacions són per al mamoneig.
c) Si una consultora fa un informe sobre la viabilitat d’un projecte i després desbarra molt, deu ser responsable. Parle de casos com l’AVE que es preveu que viatjarà milers de persones i després en van 10 al dia, o el cas de la Ciutat de la Llum d’Alacant que les expectatives eren de crear milers de lloc de treball i al final és fallida. Si llegiu “Confesiones de un ganster económico” veureu com sovint eixos informes estan inflats, i ho fan a posta.
d) Si, com en el cas de les autopistes, un projecte falsejat, amb els informes de viabilitat, fracassa, l’Administració té prohibit rescatar les empreses adjudicatàries. És més, si un projecte es vol fer a iniciativa privada, ni tan sols avalarà el projecte.
e) Els polítics, membres de Consells, Ajuntaments, etc., que aproven un projecte destarifat que fracasse, respondran amb el seu patrimoni personal.
7.- Revisió del sector agró-alimentari que perjudica els productors enfront dels intermediaris i distribuïdors finals. Els productors han de poder vendre a qui els done la gana. Les mesures de sanitat deu anar encaminades a protegir els productors no facilitar les coses als distribuïdors, normalment grans empreses.
8.- Alleugerar els tràmits administratius per a la creació d’empreses.
Les institucions polítiques que han permés aquest desgavell, i ha sigut gràcies al poder absolut del qual disposen durant quatre anys els càrrecs electes, la manca de control, l’opacitat en la gestió dels diners públics i l’absència de responsabilitat de qualsevol tipus. Les mesures polítiques van per eixe camí, acabar amb eixos mals.
Els sectors econòmics que aprofiten la relació amb el poder polític i l’abús són essencialment: el financer, l’energètic, l’obra pública... a més d'altres serveis com telecomunicacions on hi ha un greuge respecte a Europa. Aquests sectors, que són altament extractius, impedeixen el normal desenvolupament de l’economia, la creació i desenvolupament d’altres indústries, especialment quan són pimes. El sector de la contractació pública és de bojos, cal posar límits als grans i les megalomanies sense fonament, responsabilitzant a tots els implicats és la millor manera. Finalment, el sector agró-alimentari necessita canvis profunds que afavoreixen els productors enfront dels distribuïdors. Mentre Mercadona augmenta beneficis, els llauradors i ramaders les passen putes, i el consumidor mai ix beneficiat. També cal donar una segona oportunitat a les persones, famílies que travessem per problemes d'endeutament, no pot ser un deute una esclavitud de per vida. Per revitalitzar l’economia, no pot ser que l’administració siga font de problemes i no de solucions al posar en marxa un projecte.
I ara, si voleu, en podeu afegir més, o podem debatre aquestes mesures.