dissabte, 17 de gener del 2015

EL MAL FRANCÉS

Tenia un professor, a la facultat, de filosofia, que solia posar l’exemple del Maig francés com a «allò que no es podia tornar a repetir», o, millor dit, «que no es devia repetir». Tots els mals de l’actualitat tenen el focus en esta revolta estudiantil i en les seues repercussions que ací, a España, es multipliquen per molt. El professor, de manera molt intel·ligent, basava el seu argument en l’hermenèutica i en la capacitat per interpretar i deia que, per fer-ho, primer cal saber: quan escoltem campanes, hem de pensar si toquen hores, si fan el senyal de missa o si, per contra, toquen a morts. Si no entenem, difícilment interpretarem!
 
L’home deia que, en esta revolta, «tots interpretaven sense disposar de la base adequada per fer-ho» i, aleshores, «les conclusions resultaven errònies per força». El mateix fet de qüestionar els mètodes d’avaluació, d’aprenentatge o de resolució, sense proposar-ne altres d’alternatius, du al relativisme esperpèntic que propugna qui no s’entera massa d’allò que es du entre mans. Però, si a tot això se li afegix la força d’un moviment ample i amb molta gent mobilitzada, com a mètode de pressió, s’acaba parlant de França i d’eixe Maig funest.
 
Si apliquem l’argument del meu estimat professor al canvi polític que vam patir ací, veiem que hi ha coherència. En la transició des d’una dictadura cap a la democràcia s’obrin moltes possibilitats de millora i d’ascens social, tant en l’administració com en els negocis. Possiblement, estar en el lloc adequat en el moment oportú siga més important que cap altra cosa però, si tenim en consideració la proximitat del 68 amb la Transición, i atenent l’habitual retard a què sempre ha estat vinculada España, no cal parlar més del tema perquè els comptes ens ixen sols. Els governants i els caps empresarials, burocràtics, socials i docents, en la seua majoria, són el fruit d’este Maig francés que arriba amb retard a causa de l’ample de via. I això sense tractar la cultura que, també, a poc que aprofundim, ens apareix l’obra mestra de la mediocritat i del provincianisme anomenada Movida. I no estic vinculant el tema dels orígens de la crisi amb el procés de creació de necis; que conste.
 
Personalment, em va agradar molt, moltíssim, un comentari que va fer Artur Mas, l’actual president de la Generalitat de Catalunya que, quan li van preguntar sobre la seua participació en els moviments estudiantils de l’època, l’home va contestar que no va estar en cap perquè «estava a casa estudiant». Això ―simplement, això― diu molt a favor seu, i més encara quan la participació en tota esta farsa encara es veu amb bons ulls i els revolucionaris de l’època ho recorden amb enyor. Segurament, sobre açò, el meu antic professor pensaria que és a causa de l’hermenèutica... Tanta manifestació i tanta assemblea no els va deixat temps per aprendre el que calia i, així, poder adquirir la base apropiada per a la interpretació! El resultat és evident: ara no poden interpretar ni la seua pròpia vida! 
 
 
 
Salvador Sendra Perelló

5 comentaris:

Mark de Zabaleta ha dit...

Vraiment bien !

Anònim ha dit...

Sarkozy també era totalment anti Mai '68 i es pot comprendre en el seu cas. En quant a la Movida només podia ser provinciana perquè el país en la seua totalitat també ho era, allò que no va ser és pretenciosa, tan sols lúdica, i això ja està bé...

Salvador Sendra ha dit...

I, què penseu de les quatre últimes línies?

Eurotopia ha dit...

Artur Mas al 68 tenia dotze anys, les grans revoltes estudiantils a Barcelona van ser abans, el 9 de març del 1966 es va celebrar l’acte fundacional del Sindicat Democràtic d’Estudiants en una assemblea que es va celebrar al convent dels Pares Caputxins de Sarrià i que prengué el nom de La Caputxinada... on tenia que estar Mas amb 10 anys ?
Les soixante-huitardes érem i som els mes formats ideològicament i professionalment de l’època i de totes les que jo he conegut, de fet varen deixar la política en mans dels socialdemòcrates i ens dedicarem a les nostres professions i negocis... crec que durant una dècada no anà tan mal ni a Europa ni a nosaltres, però la reacció no es va fer esperar transformant la mentalitat de la gent, justament la Movida suposa l’inicio de la contrarevolució del 68... després ja venen els que no han mamat mes que neoliberalisme. T’animo a comprovar la generació del filòsofs, sociòlegs, antropòlegs... influents en l’actualitat.

Com diu el anterior comentarista, Sarkozy és un actiu enemic dels soixante-huitards i a l’hora que es reunia amb els que posava com exemple de reinserció i que esdevindrien el assassins de Charlie Hebdo, empresonava com a terroristes als ecologistes hereus del 68.
M’entristeix aquest post desprès de l’assassinat de la radicalitat de Charlie, una de les ultimes formes de l’esperit del 68.
Je suis soixante-huitarde
Tous nous sommes soixante-huitardes
http://eurotopia.blog.lemonde.fr/2014/01/18/du-mai-68-au-15-mai-en-espagne-la-lutte-continue/

Salvador Sendra ha dit...

Aleshores, llig el d'"Imatges pixelades". A mi m'entristix això que deia abans sobre l'hermenèutica i la interpretació... perquè no puc explicar-me la connexió que hi veus. El Maig francés va ser de pena; i ho puc dir amb plena consciència del que dic, a banda d'allò que em vullguera inculcar el professor i a banda dels esdeveniments actuals, que explique en l'article de referència.