dimecres, 4 de març de 2015

CRÍTIQUES A MAHLER

Una de les crítiques que vaig escoltar l’altre dia, sobre Mahler, era realment encertada. Una dona que sabia de música ―no recorde el nom― deia que escoltar un moviment de Mahler no li aportava cap necessitat de saber el que hi hauria a l’altre. Deia que, tot i ser un gran compositor, Mahler no li transmetia la mateixa curiositat que altres dels grans. I jo n’estic d’acord, per suposat, entre altres coses perquè ella sap de música i jo no.
A mi, escoltar a Mahler m’aporta la necessitat d’interpretar el que hi ha al seu darrere. El que hi ha per arribar, ja arribarà: li done la raó a la dona, com podeu comprovar. Perquè ens hem de situar a l’inici del segle XX i estem, per dir-ho d’alguna manera, en el tercer apocalipsi. Què importa el futur si estarem tots morts en la Primera Guerra Mundial? Importa el present i importa porgar les penes, pensaria Mahler, com devia pensar qualsevol persona intel·ligent del seu temps.
Importa el passat perquè ell, en la mateixa manera que altres genis de la seua època, fan síntesi i preparen el camí al futur. La síntesi de Mahler és musical mentre que la d’Einstein és, tot i que científica, també artística, o la de Röntgen; els dos últims ens preparen ja per allò que vindrà. També s’hi pot incloure Freud o Kandinsky. Cap d’ells ―i parle en primera persona― m’aporta cap interès per interpretar el passat i treballen per presentar-nos el nou paradigma. Precisament, aquí està el seu èxit! Precisament, eixe és el seu valor: uns tanquen una època i altres n’inicien una, de nova.
La necessitat de seguir escoltant la música de Beethoven, o la de vore altre quadre de Gericault és semblant: el paradigma es modifica però encara hi ha un format. El cas de Mahler és el contrari perquè es tracta d’un punt i final, molt ben contextualitzat però, això: un punt i final. Millor dit, uns punts suspensius... A partir d’ell, tot canvia amb Schönberg, Stravinsky, Rachmaninov i altres. I, al final no li cal de saber què hi ha més enllà perquè, en realitat, no n’hi ha res.
A mi, Mahler m’atrau tant com tota la resta de compositors ―en conjunt― del seu passat, junts, exceptuant Beethoven perquè el considere el seu profeta. A partir de la inacabada X Simfonia, Mahler mor i abandona Beethoven, en la mesura que Dante abandonà Virgili, per continuar el seu camí cap al Paradiso amb la finalitat última de retrobar l’amor. Beethoven ja no el podia acompanyar en eixa tasca perquè havia de tornar enrere per si algú necessitava d’un guia per moure’s entre la penombra. Potser siga una casualitat que el tercer moviment d’esta simfonia es diga Purgatorio, o no...


Salvador Sendra Perelló