dimecres, 18 de març de 2015

ELOGI A LA SOLTERIA (I ALGUN CONSELL)

I encara hi ha qui diu que no tenim problemes i que vivim d’allò més bé. Però, eixes conclusions les solen aportar els típics casats, de tota la vida, amb fills i, de vegades, néts. Eixes mateixes persones són els que no poden eixir de casa sense que les mullers els donen el vist i plau de la combinació, els sonen els mocs i els arreglen els cabells abans de xafar el carrer. Envegen qui no està casat però, en realitat, ho fan perquè se senten vertaderament dependents i captius, inútils i domesticats; sense espurna!
Perquè sàpiguen els envejosos que els fadrins també tenim problemes, diré que cada dia he de preparar-me, amb deteniment, la roba per a l’endemà perquè no tinc ningú que m’aconselle d’allò que combina i d’allò que no. No és fàcil vestir de manera decent quan no hi ha una dona per supervisar les penyores... Elles fan sense adonar-se coses que a nosaltres ens duen hores de meditació. I no vull pensar el dia que toca òpera o concert; perquè al teatre pots anar de qualsevol manera.
Jo, per exemple, hi ha dies que dubte si el vi que he comprat és un que ja he provat abans, o si em va agradar beure’l. La combinació del vi amb el menjar també és difícil però val la pena dedicar-li uns minutets per escollir bé. Però, això no és tot! Altre problema greu és el de combinar el whisky ―o el licor pertinent― amb que s’ha de fumar. I més si eres un fadrí arriscat que intenta aventurar-se en el tast i el teu ventall de puros pot variar des d’un Veguero fins a un Upmann. La solució la puc aportar i és gratuïta: comprar botelletes miniatura perquè, així, sempre tenim moltes més possibilitats de combinar.
Però, el més dur és quan has d’arribar a casa i tardes a fer-ho triant la carrilada o el patonet, el rap o les anguiles. No és fàcil endevinar què t’apetirà més quan siga l’hora de sopar perquè pots fer una paradeta al bar i que et trastoque l’hàbit. A més, cal fer, primer, un repàs mental del vi de que disposes per a no tindre un disgust en arribar. Amb els formatges sol passar un cas semblant, tot i que recomane reposar sempre el més curat; els altres són prescindibles.
I, a l’hora d’eixir de viatge o d’ajuntar-te per passar uns dies amb altres persones de la teua condició, també hi pot haver alguna indecisió. Has de ser molt responsable per obligar-te a tornar perquè el dilluns s’ha de treballar o, després d’una estada d’un mes ―o d’un mes i mig― costa molt habituar-te, de nou, a la vida diària. I més quan tens la facilitat que et dóna l’hàbit per desconnectar i adaptar-te a l’oci i a la disbauxa. Quina vida més dura! I tan dura que som uns pocs, només uns pocs, els que l’elogiem i estem disposats a deixar-nos la pell en la perseverança. I tot pel bé de l’espècie humana.
 
Salvador Sendra Perelló