dijous, 5 de març de 2015

Jo, consumidor.

Més enllà de la victòria del neoliberalisme en l'àmbit econòmic, el gran triomf no crec que siga a aquest nivell. El gran triomf em sembla que és en la vessant social. El liberalisme fomenta una visió egotista de la societat, on l’individu esdevé el centre de l’univers, un individu que deu buscar, sobretot, la satisfacció dels seus desitjos, dels seus capricis, de les seues manies, per més passatgeres que siguen, i a més no deu tenir límits.
No és d’estranyar que en la base del liberalisme hi haja l'utilitarisme. Buscar la utilitat, sent aquest allò que resulta valuosíssim a cada individu, i com a valor suprem buscar la felicitat mitjançant allò que ens és útil, mitjançant la satisfacció dels plaers. A això se li suma un concepte de llibertat negativa, és a dir, ningú ha de posar obstacles a l'exercici de la llibertat, ni l’Estat, ni cap altre individu, per tant, hom deu ser “lliure de”, i no “lliure per a”, que seria un tipus de llibertat positiva i que, segons Isaiah Berlin esciru a “Two conceps of liberty”, és impossible.
El resultat és un individu, que és el centre de l’univers; que ha de cercar allò que ell considera que li portarà la felicitat mitjançant el plaer; i que a més, no deu tenir restriccions, ha de ser lliure, ningú el deu obstaculitzar. Òbviament, aquest és un plantejament simplista, però és el plantejament que arriba a la immensa majoria de la societat. Què si no ens proposen els anuncis de TV? Què ens venen la majoria de les pel·lícules fetes a Hollywood i que són les més consumides? Què ens transmeten el mass media?
L’individu no ha de tenir lligams ni compromisos que impedeixen la satisfacció dels plaers, de ser feliç. Ni tan sols els lligams de família, amb parella, pares, fills... poden ser obstacle per aconseguir la felicitat. Res es pot interposar entre l’individu i la satisfacció dels seus interessos. Tots els lligams familiars, o socials es dissolen. Ni pertinença a classe social, ni a grups religiosos, ni cap altre grup... pot estar per damunt de l’individu. Com senyala Ulrich Beck, hom pot ser treballador afiliat a un sindicat, estar afiliat a un partit de dretes i, a la vegada, a una associació ecologista per protegir quelcom que li resulta proper. És a dir, accepta allò que li convé d’on li convé, sense pertànyer a cap grup total o íntegrament, i encara que puga semblar contradictori. Busca la satisfacció del seu interés.
L’individu incardinat dins d’aquests paràmetres -centre univers, busca la felicitat mitjançant el plaer i sense que res/ningú li pose límits-, necessita trobar un lloc al món. Què li pot donar sentit a la vida d’un individu així? Si partim de la base que tot individu busca reconeixement, una de les coses que més satisfà a un individu és que el reconeguen els altres, que li donen un estatus d’igual, si més no, o de superior, millor. L’èxit individual esdevé l’objectiu, i així ens ho transmeten quan ens divideixen entre guanyadors i perdedors, tot un clàssic als aparells ideològics de l’Estat, per emprar una terminologia d’Althusser, des de l’educació escolar fins al cinema.
L'utilitarisme també forma part del vessant econòmic del liberalisme, l’individu, com homo economicus, persegueix la satisfacció dels seus interessos, que no són altres que econòmics. Si a més li sumen que el reconeixent que tothom busca l’obté mitjançant l’acumulació de riquesa, o l’aparença d’acumulació de riquesa, cosa que pot obtenir pels seus mitjans i deixant-se portar per l’egoisme, el pas cap al consumidor compulsiu està servit. Només calia un detonant, i això ho va donar la propaganda, tal com s’explica a la sèrie documental The Century of Self (El Segle del Jo), que podeu veure a aquest blog. Més encara quan tot això està incentivat pels aparells ideològics de l’Estat, i adobant amb el mot de “ciència” tota una sèrie de pensaments econòmics absurdes, des dels neoclàssics, fins als keynessians, passant pels austríacs i pels grans triomfadors, els neoliberals de l'Escola de Xicago.
Els individus així acaben reconvertits en màquines de consumir. Ja no importa que els productes siguen realment útils o no, que milloren o no la vida, que et siguen necessaris o no. Total, és necessari el que hom considere necessari, i pot tindreu tot. Hom pot satisfer-se, pot autorealitzar-se, comprant-se la tv més nova, el cotxe més gran, l’últim mòbil... Pot aixecar admiració per mostrar davant dels seus iguals que ell té, posseïx, alguna cosa que els altres no. Una cosa més moderna, l'últim que ha tret la tècnica o el disseny, el més nou i més car. I això el fa superior. Però quan tots accedeixen a això –i serà en poques hores, dies, setmanes o mesos- la ficció de ser “més”, el reconeixement conferit pels articles de consum, s’haurà esvaït i aleshores cal tornar a consumir noves coses... O no seràs ningú. El buit creat pel liberalisme necessita ser omplert d’objectes que en el fons ens fan més estúpids.
Diuen que Steve Jobs era un geni, perquè era capaç de veure que la gent necessitava productes que encara no sabien que necessitaven. Ans al contrari, Steve Jobs no era cap geni ni va crear res mereixedor de ser recordat. Era un espavilat que va adonar-se'n que hi havia un munto de gent buida disposada a comprar a preu d’or imbecilades per creure’s ser algú especial. Jobs està a l’altar del capitalisme, adorat pels liberals com a exemple d’home emprenedor. Milers de milions de consumidors buscant reconeixement ho avalen. Milers de milions d'estupids no tenen raó.
 
 
Oskar "Rabosa".

2 comentaris:

Anònim ha dit...

El buit creat pel capitalisme necessita ser omplert d'objecte que en el fons ens fan estúpids... Frase a recordar, obrim les parpalles i orelles!

Òskar "Rabosa" ha dit...

Gràcies, pel comentari. M'agrada que t'hages fixat amb eixa frase, perquè tot el que he escrit és bla, bla, bla per arribar això.