dimecres, 25 de març de 2015

L’ABRAÇADA DE BRAHMS

Els astres estan en una conjunció favorable per aïllar mont Saint-Michel, a la Bretagne, com heu pogut observar en fotos i pel·lícules vàries, creant un espectacle digne de marcar un any francés. Però, sembla que eixa mateixa alineació estel·lar m’ha acompanyat quan anava a treballar, a migdia, conduint per la carretera i amb l’Albufera com a decorat.
Mentre conduïa, he escoltat Brahms, com moltes altres voltes. Hui ha estat la Simfonia III, la meua preferida d’este compositor. Però, a causa de l’agrupació planetària, he estat capficat amb Nietzsche ―com quasi sempre, vaja― per això que a la sort se li ha d’eixir a camí... La cosa està que, pensant amb l’última lectura del filòsof-filòleg, he endevinat la raó per què Nietzsche va abraçar Brahms quan va trencar la relació amb Wagner.
La Simfonia III de Brahms és magnífica però, a més, suposa el reconfort del guerrer que, després de perdre una batalla, busca eixe indret on refer-se de les ferides per seguir en la guerra. Nietzsche, estic segur que es va vore abraçat i reconfortat per esta peça. Ara bé, no m’haurà passat a mi la mateixa cosa? Perquè no m’explique que, després d’haver-la escoltada nombroses voltes, ha estat hui ―i no altre dia― quan m’he adonat de la seua màgia.
Ha estat una temporadeta forta, lluitant i batallant en diferents fronts i contra nombrosos elements, com li va passar a Nietzsche. També, m’ha colpit amb més força el foc amic i, com a Nietzsche, la covardia d’aquells en què havia dipositat major confiança, i que han optat per esquivar els problemes quan hi havia l’oportunitat de fer canvis de profunditat en els projectes comuns. La llibertat s’anteposa a tot, la d’uns i la d’altres, tant per enfrontar-se com per abandonar; tant per atacar com per apartar-se, discretament, a refer-se dels danys o, simplement, a deixar passar el temps.
Altres voltes ha estat Mahler ―com ja sabeu― però els símptomes del mal augmentaven més que disminuïen; Mahler era un de verí i no un remei. Esta volta ha estat Brahms, i encaixa a la perfecció amb els esdeveniments. Ara entenc Nietzsche i la seua abraçada al mestre alemany quan havia d’agarrar força per començar de nou, i ha estat, simplement, gràcies als astres ―com sinó!― perquè entre el Rhein i l’Albufera no hi ha gaire diferència.

 
Salvador Sendra Perelló