dimecres, 16 de setembre de 2015

CARLES RIBA I LES BOMBES

Realment, no m’agrada entrar en terrenys moguts per ideologies i passions, per humanes que siguen. I no ho és per mi, que intente fugir d’estes pulsions ―instints, diria altre― a l’hora de fer anàlisis de qualsevol tipus, sinó per la resta, perquè els pot afectar en major o menor mesura. A més, i per descarregar responsabilitats quant a afirmacions sobre temes de què es desconeix l’actualitat més actual, allò millor que es pot fer és citar textualment; i citar qui hom pensa que té un coneixement major de l’assumpte. Jo, per tant, cite l’actualitat de Carles Riba:
1. A Catalunya el separatisme, inclús entre els intel·lectuals, no ha existit mai com a orientació política. Ha estat un sentiment que ha nascut de la desesperança política, i ha mort en renéixer l’esperança. Noti’s el que ha passat en 1931; més especialment, l’esdevingut després del juliol de 1936. La més còmoda avinentesa que Catalunya havia conegut feia segles per a separar-se, és desdenyada; amb la majoria, i certament amb els més representatius, dels seus intel·lectuals davant, Catalunya es llança a una lluita comuna per la llibertat i, després, per la independència hispàniques.

2. [...] Catalunya ha estat sempre democràtica i liberal. Els imperialismes els ha combatuts, o, replegada en ella mateixa, els ha desdenyats. El seu propi imperi mediterrani fou més aviat una federació. No acceptà, per exemple, de Napoleó, la independència. Davant del feixisme italià es revoltà tot d’una amb la burla o amb la teoria adversa, teoria adversa sostinguda, curiosament, per polítics de dreta que avui, sense convicció, giren cap a ell els ulls.

3. Catalunya no es pot plànyer precisament de persecucions, sinó, ofensa més subtil ―de suplantació i, més subtil encara, de silenci. Els seus valors universals han estat callats, no per Castella, sinó a favor de Castella, en progressió creixent segons la creixença d’un imperialisme hispànic que les dinasties austríaca i borbònica afermaven abusant del nom de Castella. Si Juan Manuel partí sovint de Ramon Llull, un Garcilaso i un Herrera coneixien i imitaven Ausiàs March. Han estat les “superestructures” ―el terme és molt feliç― que han silenciat i negat la llengua i la literatura catalanes, els pensadors catalans [...], etc.
L’article seguix aportant informació, tot i que, allò que més m’ha cridat l’atenció ha estat la nota al peu de pàgina, on explica que, el 12 de maig de 1938, Carles Riba defensava la seua tesi doctoral en una sala de la Universitat de Barcelona amb els vidres trencats a causa de les bombes de la Guerra Civil. Esta entrevista, feta el mateix dia i publicada per un periodista del Noticiero Universal, va ser deformada i censurada en gran mesura i, íntegra, de nou, es publica a Riba, C. (1991): Polítics intel·lectuals i altres assaigs (I). Ed. 62, Barcelona, pp.18 i ss.


Salvador Sendra Perelló