dilluns, 14 de setembre de 2015

Periodisme i gènere.

Fa no massa vaig assistir a la jornada “Una mirada de gènere als mitjans de comunicació” organitzada per l’Ajuntament de Gandia, finançada pel projecte DAME i en la que col·laborava la Unió de Periodistes Valencians. Dividida en dos parts, va ser molt dinàmica per les múltiples veus que hi vam poder escoltar, la majoria d’elles femenines.
De totes les microxarrades i de la taula rodona es podria escriure per separat, però m’he proposat fer un resum enllaçant d’ací i d’allà. Este és el resultat:
Per què abordar ‘una mirada de gènere als mitjans de comunicació’? Les raons són diverses i molts dels aspectes van estar recollits en les distintes microxerrades i en la taula rodona. Entre eixes raons trobem que en 2008 les dones ocupaven el 19.5% del llocs directius. En 2013 el percentatge a penes fregava el 10.3%, segons  l’informe anual de l’Escuela de negocios EADA. Contràriament, a l’Estat espanyol les dones suposen el 51% de titulacions superiors i el 44% de la força laboral, segons assenyala l’Informe d’USO.
Seguint este fil i centrant-nos en la realitat dels mitjans de comunicació, Isabel Olmos ens va contar que en la seua trajectòria professional ha ocupat càrrecs de responsabilitat com és una direcció. No obstant, constatava que no és el més habitual. I, tot i que Sergi Pitarch va defensar que «és fonamental que els càrrecs directius estiguen repartits de manera equilibrada», el fet és que només hi ha un 9% de dones que ocupen llocs directius als mitjans de comunicació, com assenyalava Elena Cívico.
Mariola Cubells, Elena Cívico i Isabel Olmos
Una de les raons que va donar Olmos perquè això passe és perquè les persones de confiança es trien per inèrcia i, solen ser homes els que trien altres homes. També apuntava que, a les plantilles dels diaris hi solen haver més homes que dones. Tot i que, comentava Marina Vallés,  la majoria de redaccions comarcals estan plenes de dones, així com les aules de les universitat de periodisme o comunicació audiovisual. Contràriament, confirmava, a les direccions continua havent-hi més homes que dones.
Mariola Cubells declarava que en esta qüestió té sentiments trobats perquè té la sensació que «moltes voltes no volem [les dones] participar en el món directiu justament perquè és molt masclista». Afegia Violeta Tena que un altre problema és que «les dones tenim l’esquema dels homes» molt arrelada perquè malauradament vivim en una societat masclista.
Violeta Tena fixava la mirada en una altra dada interessant sobre periodisme i gènere, el fet que les fonts d’informació són també majoritàriament masculines. Per canviar este hàbit ens recomanava una eina molt útil per buscar expertes en tots els àmbits, una eina facilitada per l’Institut Català de la Dona, el Cercador d’expertes.
Júlio Gómez, Sergi Pitarch, Alicia Izquierdo, Amparo Garcia, Violeta Tena i Elena Cívico
No es va deixar de costat el llenguatge, el redactat subtil de molts articles o de molts programes de televisió que és masclista. Per canviar això els i les periodistes hem de posicionar-nos críticament i modificar comportaments; com és el cas de determinades seccions que estan estereotipades com la de moda o societat, seccions habitualment redactades per una dona.
En contraposició a la televisió i el seu missatge estereotipat i masclista que no accepta dones lletges al seu si, així com els encasellaments comentats dels diaris,  Mariola Cubells defensava el paper que les dones poden jugar des de xarxes socials com twitter i facebook perquè es pot «crear una narració que pot convulsionar consciències». Explicava que, «si tu pots crear un relat des d’una veu femenina autoritzada» està molt bé perquè les xarxes són espais on les dones poden opinar de tot: de política, de cultura, d’economia... i ho poden fer amb veu autoritzada. Tot i que posava l’accent en què tot el que es publica s’ha de poder defensar. De fet ens assegurava que ella no diu res a la xarxa que no puga defensar. En el seu cas ha triat utilitzar la ironia per a transmetre missatges àcids i crítics. I anima encaridament a les dones a utilitzar les xarxes per a empoderar-se llançant missatges contundents.
En arribar a la conciliació familiar, Concha Pastor, va deixar clar amb una sola pregunta al que ens enfrontem les periodistes: «Mamà, quantes cuidadores hem tingut?», li preguntaren els seus fills de 8 i 4 anys. La resposta, ràpida i instintiva: «No és tant quantes heu tingut, sinó les que tindreu», replicà Concha als seus fills. Esta breu conversa és el reflex de moltes llars on tant home com dona treballen. I on, com és habitual, el pes de la criança recau del costat femení. Trobar l’equilibri entre feina i família continua sent ben difícil i s’ha de tirar mà de moltes persones de l’entorn per criar els fills i les filles, afirmava Concha Pastor. Més enllà anava Amparo Garcia, qui assegurava que, a partir dels 30 anys les dones comencen a desaparèixer de les redaccions, justament perquè no hi ha conciliació.
Concha Pastor, Elena Cívico i Macu Gimeno
Macu Gimeno ho confirmava, les dones continuen encarregant-se més de la criança dels fills i les filles i també dels familiars dependents. Al que se li afegix un 24% de mitjana salarial menys entre el que cobrem les dones i el que cobren els homes.
La situació empitjora si eres autònoma. El relat de la fotoperiodista Eva Máñez va ser el més colpidor. Afirmava que el concepte d’emprenedora que actualment es “penja” a aquelles persones que treballen, majoritàriament en règim d’autònom, és «el pitjor concepte per a avocar-nos a la precarietat més absoluta» perquè és una manera de precaritzar el mercat laboral posant sobre els muscles de les treballadores i els treballadors la responsabilitat de tenir èxit en el món laboral situats en el precipici — sense xarxa a sota.
Marina Vallés, Elena Cívico i Eva Máñez
Ens exposava el seu cas. Ella és fotoperiodista i treballa per a diversos mitjans de premsa escrita com a autònoma. Això suposa que la poden acomiadar en qualsevol moment. Això significa que «no pots conciliar res de res» perquè la feina ix d’una dia per a l’altre. També suposa que, si en un moment donat patira algun tipus d’assetjament a la feina, no tindria cap suport contractual per a poder-ho demostrar.
Paral·lelament, ens contava que, de les dotze dones fotoperiodistes valencianes que hi ha, agrupades en el grup ‘Dones objectives’, actualment 4 col·laboren en diaris i només 1 té contracte de treball. Amb estos exemples Eva Máñez volia negar l’afirmació estesa que, qui treballa com a freelance és més lliure que qui té un contracte de treball. Perquè, assegura, «treballant de freelance el que es té és més por» per la inestabilitat que suposa.
Julio Gómez feia observar que el problema de la inestabilitat laboral en el món periodístic valencià és generalitzat. Ho deia perquè la xifra d’atur del periodisme valencià és sagnant. Esta se situa en el 60%.
Marina Vallés afirmava en la seua xerrada que els mitjans de comunicació són un reflex de la societat i que, «si estem com estem serà per alguna cosa». Per a intentar canviar eixe manera tan autòmat de dividir seccions, redaccions i tot el que comporta, des del diari Levante han creat un Observatori sobre les notícies de dones que hi publiquen, del tractament que hi fan de la figura de la dona en eixes notícies. Assegurava Isabel Olmos que este està funcionant molt bé perquè s’està creant consciència i això permet controlar els continguts. És una manera útil de visibilitzar el que s’invisibilitza pel costum i la inèrcia.
Així, es podria concloure que, per anar canviant la mirada de gènere als mitjans de comunicació, caldria: a) començar a prendre consciència de la mirada actual, b) donar protagonisme a la  creació de narracions contundents amb veus femenines autoritzades i  c) acudir sense complexos a fonts informatives femenines siga quina siga la matèria. Tot això, i bastant més, fa falta per trencar els estereotips femenins que continuen dominant als mitjans i anar incorporant, a les televisions, les ràdios, els diaris i les xarxes socials, una mirada de gènere real i potent. 

Sara Garcia López.

Links ralacionats:


“Una mirada de género en los medios de comunicación” – 9 SEPTIEMBRE - PROYECTO DAME