dimarts, 22 de setembre de 2015

Mònica i l'exercici del lideratge.

Mònica Oltra és la líder sense cap mena de discussió de Compromís. Es dirà que molta decisió de la militància, moltes primàries, molta consulta oberta, però a l’hora de la realitat el que val és el que Mònica diu. Entre altres coses perquè Mònica ha sigut el gran factor del creixement de Compromís. Sé que molts militants i alguns dels amics de Compromís no estaran d’acord, que el treball fet, que el fet de no tenir imputats, etc., ha sigut decisiu. Cert que tot això ha influït també, però tot ha sigut capitalitzat per Mònica Oltra. Més que Compromís, qui ha eixit reforçada de les passades eleccions de maig ha sigut Mònica Oltra.
Des de fora, resulta evident que a Compromís eren perfectes coneixedors de què Mònica Oltra era la líder. Les primàries es van pactar a gust d’ella, amb quotes per partits, ningú li va disputar el lideratge com número u, fins i tot, Enric Morera va fer un pas enrere. Als líders no se’ls discuteix, només se’ls ratifica, com en el cas de Podemos, amb tots els processos oberts de primàries i assemblees no s’ha fet més que allò que Pablo Iglesias ha dit. No sé si l’ambició de Mònica Oltra és tan gran com diuen alguns, siga com siga, el paper de líder l’ha assumit i l’ha exercit sense complexos, deixant que els altres només ratificaren el que ella havia decidit.
Ara s’ha obert un front a Compromís, en teoria es resoldrà per decisió de la militància, però una vegada més crec que la resolució serà “lo que diga Mònica”. I és que no pot ser d’una altra manera. El front obert dins de Compromís és pel pacte amb Podemos a les eleccions generals. És sabut que Mònica Oltra té ganes de pacte, vol el pacte. El Bloc a fet una consulta i el resultat ha sigut aclaparador, els militants del Bloc han dit que “no volen eixe pacte”. Això després que el partit de Mònica Oltra, Iniciativa pel Poble Valencià mitjançant la seua Mesa Nacional, aprovés anar junts amb Podemos. No ha tardat Mònica Oltra a donar resposta. I la resposta han sigut la d’una líder que està segura de la seua força. Segons el Levante-EMV: “en todo caso va a determinar la postura del Bloc, no puede determinar la de Compromís.” Traduït a clar valencià: el Bloc que diga el que vulga, Compromís farà el que jo diga.
El “no” del Bloc té, a parer meu, una explicació lògica. Els afiliats al Bloc són gent de molts anys, que si bé no veuen amb mals ulls a Compromís, ja que els ha permés eixir de l’ostracisme polític i d’alguna manera volen que la seua feina de trinxera, en els anys més foscos del País Valencià, siga reconeguda ara que ha arribat l’èxit. Molts d’ells, per no dir la majoria, desconfien del lideratge d’Oltra.
Mònica Oltra per la seua banda sempre ha tingut el seu propi projecte i el Bloc no ha sigut més que instrument útil per engegar-lo. L’èxit de Compromís s'aconsegueix per haver arribat a gent que mai ha votat Bloc. Ara ella capitalitza l’èxit, es sap líder i es reconeix com a símbol de Compromís -de la mateixa forma que Pablo Iglesias és Podemos-. Si ella desafia clarament al Bloc, és perquè sap que els “nous” són d’ella. Fixeu-vos amb un matís cabdal, ella parla que el vot del Bloc condiciona al Bloc, no a Compromís; no diu que no condiciona a Iniciativa –el seu partit-, diu Compromís. La part més grossa no sols no condiciona als més menuts, sinó que és menystinguda. El Bloc no pinta fava, ve a dir. És el que tenen els líders, arriba un moment que han de marcar el territori. I Mònica ho ha fet ara.
Perquè Mónica es permet jugar tan fort? Perquè es permet desafiar? En primer lloc, per assentar el lideratge, per a ser indiscutible i indiscutida; en segon lloc, perquè sap que el Bloc si no accepta anar amb Compromís-Podemos, i es presenta per ell mateix, tornarà a l’ostracisme; en tercer lloc, es sent més forta que mai per poder desafiar un Bloc que desconfia d’ella.
Al mes de maig vaig escriure un post-paròdia on posava a Mònica Oltra com una princesa guerrera, després de les eleccions ja ha deixat de ser princesa, és Reina. Perquè el seu regnat siga llarg, ha d'acabar amb qualsevol dissidència i enfortir el seu lideratge. S’ha posat mans a la feina. Déu salve a la Reina!

Oskar "Rabosa".