dilluns, 7 de setembre de 2015

HISTÒRIA DEL RIGOR HISTÒRIC

Ja fa uns quants anys, quan encara era jovenet, en la tendra adolescència ―podríem dir-ho així―, uns companys i jo vam fer una incursió diürna una casa aliena. Subratlle això de diürna per restar els agreujants adients. En el grup, hi havia un xic més major ―un home, podríem dir―, i este és altre detall d’importància.
L’escorcoll va durar unes hores i, en la casa, cada u buscava allò que li semblava més interessant per a les seues inquietuds. Els innocents miràvem i, de tant en tant, intentàvem salvar alguna foto o algun objecte d’una desfeta que s’intuïa imminent. El més major, molt aficionat a la història, només recopilava factures i rebuts, pagaments i documents comptables.
Este estiu he estat rellegint Fuster i he recordat un passatge en què destacava la figura de Jaume Vicens i Vives, un historiador del segle passat, de vida breu... Sembla que va ser el percussor del mètode històric més rigorós i ja allunyat del tradicional, infantil, en què pesaven més els secrets d’alcova que els esdeveniments externs. Fuster afirma que va ser Vicens qui el va introduir a España i aporta proves i dates.
Els déus grecs, com apuntava el mateix Bowra, eren tractats a banda de la realitat terrestre, tot i que influïen en ella a partir del seus sentiments, passions i instints. L’oci etern era la seua característica comuna i, a partir d’esta realitat, movien els fils del destí dels humans en un món en què reflectien totes estes característiques tan bàsiques i humanes fruit de l’eternitat intrínseca.
La història jove i adolescent també transitava per estos indrets tan passionals, on els historiadors tractaven els reis com Homer tractava els déus. I l’exemple d’esta afirmació es troba en la història de l’escorcoll de la casa, poc abans de ser derruïda, on uns jóvens inexperts es perdien entre les anècdotes i els detalls mentre l’altre home, l’historiador, sabia exactament quin material tenia importància històrica.
 
Salvador Sendra Perelló