dissabte, 11 de juliol de 2015

EL MEU PRIMER PACIENT


Des de fa pocs dies, em dedique a la teràpia. He decidit fer-ho després de comprovar la incompetència de la gent que s’hi dedica i m’he adonat de la necessitat humana de poder confiar amb gent competent i capaç. Ho dic per si a algú li interessen els meus sercicis... Les tarifes i les sessions les haureu de contractar amb un privat, tot i que vos informe que l’ocasió és única i no vos en penedireu.

La primera persona pacient em va narrar una història de penombres i turbulències que, de seguida, vaig esbrinar. Tot el patiment estava causat per la fatal inclinació a racionalitzar la vida, i d’això em vaig adonar al moment. Com a bon terapeuta, em va acudir a la ment la possibilitat de proposar-li el meu amor però, el simple fet de no conéixer-lo/a em va fer desistir. Aleshores, carregat de coneixements innats i revelats, em vaig centrar a contrarestar la visió científica amb la teràpia adequada: la música.

Dos sessions diàries de Debussy, després de dinar amb Prélude à l’aprés-midi du faune i, de nit, amb el Nocturne, per començar, i durant una setmana. La següent, ja més avançat el tractament, he incorporat Saint-Saëns, amb Le carnaval des animaux, de dia, i la Danse macabre, a la nit. Amb la Danse, la intenció ha estat sempre la de donar una mica més de vida i tot això que ja se sap. El/la pacient, però, ha pres el propi vol perquè ja sent la il·luminació dels semidéus; ara ja es recepta els seus medicaments!

Glaçat m’he quedat quan m’ha intentat canviar Debussy per Chopin; en ma vida havia escoltat una barbaritat semblant! Pense si esta persona deu ser naturalista o alguna cosa pareguda perquè, per voler anul·lar l’excés de racionalitat amb Chopin, o eres naturalista o eres un inconscient. Jo no crec en l’homeopatia, redéu! I Chopin és això, aigua amb sucre. L’excés de racionalitat és una malaltia molt greu i no es pot jugar amb ella perquè la salut és important. Ja voldria jo poder-la operar i au, però no és tan fàcil la solució una volta fet el diagnòstic.

Chopin, Chopin, Chopin...; això em faltava sentir, i més encara de la boca d’un malalt, o malalta. El terapeuta sóc jo i per això done les ordres, i este és el suport per entendre la ciència induïda. Realment, els meus tractaments no són cars ―vos atendré gustosament pel privat― si es tenen en compte els resultats que arribe a assolir. Ara bé, el pacient ha de ser rigorós i cenyir-se al tractament, sense aportar res pel seu compte. El primer pas per a la desitjada recuperació és, simplement, assumir el mal que ha provocat eixe febre racional i, el segon, abandonar l’homeopatia per entrar a les vertaderes teràpies de curació. El telèfon, el podreu aconseguir en el primer contacte i, recordeu que esteu malalts; molt malats.



Salvador Sendra Perelló