dimecres, 29 de juliol de 2015

Justícia esxprés...

Els diaris britànics The Guardian i Daily Mail progressista i conservador respectivament, de l’1 de maig, coincideixen en recullir una mateixa notícia, la d’un home  condemnat per l’evidència tecnològica d’una dona ja morta. Per evidència tecnològica ací cal entendre l’enregistrament video d’una dona que es va suicidar dies abans degut al trauma causat per una violació.
Dit això, anem per pams, vejam els fets i el diferent enfocament periodístic. Els fets són que una dona es va suïcidar després d’haver patit el que ella diu va ser una violació. Algun tipus de relació sexual sí hi va haver, com demostren les proves pericials forenses. Ara bé, allò que no sembla tan clar és si les relacions van ser consentides o forçades. Vet ací els fets, un home, un iraní de mitjana edat, resident al Regne Unit des de feia uns deu anys i que ara arrisca condemna i deportació al seu país, que havia estat mirant material de contingut pornogràfic al seu ordinador només hores abans de perpetrar-se l’acte sexual, recordem, forçat o consentit segons les fonts.
Ella, 20 anys i mare d’una xiqueta d’a penes un anyet, es trobava a una festa d’universitaris a Chester, la qual va abandonar per anar a reunir-se amb uns amics a una discoteca del centre. En eixir va veure acostar-se un cotxe que va confondre amb un taxi i al qual va fer signes de parar. El cotxe va parar però no era cap taxi sinó el vehicle privat de l’iraní a hores d’ara condemnat. Ella li va dir que volia anar al centre però ell la va conduir al seu domicili particular on va perpetrar els fets. Ell declara que ella li va dir que no tenia parella i que estava cercant sexe. Després de l’acte es va escapar fora de la casa on va ser descoberta pels veïns que la van ajudar a trobar un taxi (el taxista diu que plorava) per reunir-se amb els seus amics al centre de la ciutat com inicialment previst. Una volta amb ells es trobava nerviosa i els hi va relatar la seua experiència, per avisar després a la mare, que va contactar un doctor, i finalment la policia, que va gravar la cinta que va ser utilitzada pòstumament per condemnar l’home. Després s’ajunten certs factors personals com intentant portar al lector a pensar allò que volen que pense. Per exemple, cap dels dos diaris amaga el fet de que la jove era emocionalment inestable, i per al diari conservador fins i tot irresponsable i “mala mare”, car es deixa la xiqueta d’a penes un anyet a casa per anar de festa amb els amics. El suposat flaire de mala praxis materna que hi flota en l’article del Daily Mail sembla adduir al doble fet d’una maternitat precoç, recordem que l’embaràs adolescent és una plaga molt estesa al Regne Unit, i a l’anteriorment citat fet de deixar la xiqueta a casa per anar-se’n ella de festa.
Per altra banda, sembla que la jove ja havia estat violada prèviament als quinze anys i mai se’n havia refet i que comptava fins al moment i com atesten ambdós diaris, amb nou ingressos hospitalaris per temptativa de suïcidi en els sis mesos previs al seu suïcidi...
Sense voler entrar a jutjar la veracitat dels fets i condemnant d’entrada tota relació no consensuada, allò que més m’estranya és el diferent posicionament moral que sembla desprendre’s de cada un dels dos articles. Per a The Guardian, és un mal precedent aquell de condemnar per primera volta en la història del Regne Unit i País de Gal·les a algú per unes declaracions unilaterals, que no van poder ser contrastades per la mort del declarant. Recordem que en el passat, com en el cas dels Guildford Four, ja es va empressonar al Regne Unit durant dècades a joves irlandesos innocents acusats de ser terroristes de l’IRA, total per donar la impressió d’eficàcia policial. *Veure al respecte la magnífica pel·lícula “In the Name of the Father” de Jim Sheridan. 
El diari conservador, el Daily Mail, per la seua part apunta en la suposada redempció truncada d’una persona amb un passat problemàtic cert i una maternitat precoç indeguda però que segons testimoni de sa mare, pensava refer la seua vida erràtica i continuar amb els estudis. Altre punt amb el qual el rotatiu conservador sembla acarnissar-se, és amb el dels nocius efectes de la contemplació de pornografia, que només poden portar a la comissió de delictes. Per a això mateix el Daily Mail ha creat una campanya seua que no cita en promocionar i a la qual afegeix a la trista mare de la xicona suïcidada: Block Online Porn.
Citar per últim, que el jurat que va declarar culpable a l’iranià de manera unànime, i que el Daily Mail omiteix d’informar al respecte, estava format per set dones i cinc hòmens.
Si tinc que donar una impressió final personal meua, diré que sense saber-ne les interioritats del cas, sí tinc la impressió de que es va jutjar ràpid (una deliberació de només cinc hores), i atenent a factors emocionals. Si l’home va violar la xicona, mereix ser condemnat, però llegint-ho tot no puc evitar la sensació de que va ser condemnat per ser home, val a dir brutal, major, iranià, de nou val a dir, musulmà, front a una persona jove i nacional. Nacional versus estranger, jove versus vell... Ara bé, cóm fem casar això amb el fet de que ella ja s’havia volgut suïcidar nou voltes en els sis mesos previs als fets i quan ni tan sols coneixia a l’home hui condemnat?
Dura lex sed lex és una dita llatina que vé a dir que millor la llei per dura que siga que la manca de la mateixa... Garanteix això però que la infabilitat de la llei? Quants condemnats injustament coneixem a tots els països del món? Perquè l’home ha estat jutjat per un jurat popular i no professional i composat majoritàriamemt per dones? Cal acceptar com encertada una deliberació de tan sols cinc hores? Per què no deixem treballar als professionals?
Sovint es diu que una sentència tardana ni és justa ni és res... Potser igual caldria afegir que una massa ràpida tampoc ho és...
Postscriptum- a la fira de Màlaga, l’any passat tres joves van ser linxats mediàticament i ja hi havia qui exigia la seua castració, per una suposada violació a una jove a una caseta del recinte firal. Ella va declarar entre plors que la van violar i tots la van creure. Per sort, la tecnificada joventut i amb ella d’acord fent-se selfies i somrient a la càmera durant els diferents actes sexuals, van demostrar que la relació va ser consentida. Ningú va emetre després un mea culpa, ens hem precipitat, es va canviar de notícia i deixar morir la brama. 

Lluís Alemany Giner
Pego a 21 de juliol del 2015.