Un dels grans dubtes que ha deixat damunt la taula la claudicació de Syriza
i la derrota de Grècia a les Guerres Troikes, és quin paper han de jugar les
esquerres dins de la UE a partir d’ara. Cert que el meló no s’ha encetat encara
–no hi ha un debat del paper de les esquerres en aquest moment sobre què fer-,
però és un meló que tard o d’hora s’ha d'obrir. Perquè una cosa ha quedat clara
i neta, jugar amb les actuals regles de la construcció europea només porta a la
derrota de les esquerres i a la claudicació davant de l’Imperi.
No cal més que llegir com ha viscut Yanis Varoufakis les negociacions amb
l’Eurogrup per saber a quina Unió Europea i a quina Unió Monetària estem. La
construcció europea actual no ha tingut mai res a veure amb anhels democràtics,
ni de pau, ni de res que s’assemble, només té a veure amb els interessos de les
elits dels països del nord d’Europa amb convivència amb les elits servils dels
països del sud. La poderosa maquinària propagandística ens ha fet creure que la
UE era una cosa desitjable, ara ens van creure que és una cosa imprescindible.
Sense UE no hi ha vida. Fora de l’Euro hi fa fred, només hi ha fam i misèria.
No hi ha alternatives.
Les esquerres europees no han tingut mai un pla alternatiu. Totes són
profundament europeistes. Les seues crítiques a l’actual Unió Europea no passen
de dir que és la “unió dels mercaders” i les seues propostes no passen de
reclamar “una Europa més social”. Però cap qüestiona l’entramat institucional
europeu, ple de buròcrates i tecnòcrates, i infiltrat per poderosos lobbys que
són qui realment fan i desfan les lleis. És conegut que a les secretes
negociacions del TTIP, mentre els membres del parlament van tenir un accés
limitat al contingut una vegada acabat l’esborrany, representants de les grans
multinacionals d’ambdós costats de l’Atlàntic hi eren presents.
Per una altra banda, tampoc queda clar que és això d’una Europa més social.
Què vol dir una UE de les persones? Això, és un significant buit, que només
pren sentit quan es confronta amb “l’Europa dels mercaders”. Com a truc
dialèctic potser està bé. Però com a discurs per a un programa d’esquerres no
té cap significat. Òbviament, és de suposar que “una Europa de les persones”
vol dir una tornada a la socialdemocràcia dels anys 45 a 70 del s. XX, però
això és impossible. No es pot tornar a un model que no sols es va acabar, sinó
que també es va esgotar.
Per a un futur, i estant com estem en una crisi sistèmica on el model que
s’imposarà després d’aquesta crisi serà totalment diferent, les esquerres no
poden seguir basant-se en propostes pensades als anys ’30. S’ha de ser conscient
d’una vegada que el keynesianisme està mort i que els seus models són
absolutament inútils per al futur. Cal que es facen noves propostes, amb els
paràmetres i les condicions del S. XXI. Condicions ambientals, socials,
energètiques, tecnològiques... És absurd, voler construir una
alternativa al que hi ha ara, quan el capitalisme ha sabut adaptar-se sempre a
les condicions, des de les esquerres volent mirar al passat.
Dona la sensació que les esquerres miren sempre al passat, mentre el capitalisme
s’adapta cada vegada a la realitat, i ho fa més ràpid i eficientment que les
esquerres. Mentre teòrics i els polítics que sostenen el capitalisme saben
adaptar-se, repensar-se i crear institucions que el beneficien. Des de
l’esquerra falten propostes transformadores. Bé potser en plànol ideològic hi
estan, però els partits d’esquerres, summament condicionats de la propaganda
capitalista i per la ignorància dels electors, no s’atreveixen a portar-les
endavant. Quin partit assumeix el decreixement i diu voler portar-lo a la
pràctica? Òbviament cap. Si un polític ix per la TV i diu que cal decréixer, no
el vota ni sa mare. És per això que les esquerres es veuen arrossegades a
seguir el capitalisme en un viatge cap a cap lloc.
El viatge a cap lloc toca al seu final. Estem a una crisi sistèmica, per al després de la crisi hi ha un repte
vigent. Quina Europa es vol des de les esquerres? Si preguntem als polítics, la
resposta serà: una Europa més social. O el que és el mateix: no sap/no
contesta. Fins que les esquerres no sàpiguen que volen, no podran construir
l’alternativa postcrisi sistèmica. No hi haurà una Europa diferent si les esquerre l'únic que fan és el monigot.
Òskar "Rabosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada