divendres, 21 de novembre de 2014

Burrereishon forever

Tot i que encara no s’ha mort, Eric Reed Boucher, més conegut com a Jello Biafra per la unió de Jell-O, un popular complement nutritiu nord-americà i Biafra, un estat africà d’efímera existència on la fam va ser una constant, pot descansar tranquil; el seu llegat té successors. A la gèlida i llunyana Islàndia, qualque dècades més tard, però té successors... 

Als 70’s, abandonant Colorado on havia nascut, Reed es dirigeix a Califòrnia per estudiar economia. Sembla ser però que els freds càlculs econòmics el deixaven –i perdó per la repetició- fred davant les flagrants injustícies socials que veia cada dia. Armat d’humor, humor corrosiu, va concórrer a l’alcaldia de San Francisco al 1979, quedant en quart lloc. Després se’n va deixar de política i es va dedicar a la música amb una banda de companys tan sarcàstics i iconoclastes com ell, els Dead Kennedys, que havien fundat l’any anterior. El nom ja té molt de revelador. En els republicans Estats Units de Nord-amèrica, al·ludir als Kennedys (o als Rothschild o Rockefeller...) equival a parlar a Europa de testes coronades com ara els Borbons, Windsor e tutti li quanti, de manera que parlar de la mort de dits personatges, quan en la memòria col·lectiva encara estava viu el magnicidi de dos dels membres de dita família, el president J.F i el seu germà Robert, que semblava que també podia guanyar la presidència abans de caure també ell assassinat, implicava polèmica d’entrada. 

Els Dead Kennedys, van traure un àlbum el 1980 intitulat Fresh Fruit for Rotten Vegetables (fruita fresca per verdures podrides), el contingut del qual semblava més un deliri d’alcohol, amfetamines, lisèrgics i opiacis dignes del París més canalla i surrealista de principis de segle que d’una simple banda musical. Està clar que Dalí, Buñuel, Antonin Artaud, Picasso i una bona colla de gent més se’n van passar i molt amb l’absenta per París, però algú s’imagina deliris del tipus California über alles (parafrasejant l’himne nacional alemany Deutschland über alles), stealing people’s mail (robant-li el correu a la gent) o drug me (droga’m) com a cançons? Si això no semblava prou, afegim-hi altres perles del tipus let’s lynch the landlord (peguem-li d’hòsties a l’amo de la casa) o I kill children (mate xiquets)... Qui no ha fantasiejat amb no pagar el lloguer? Ara, l’altra aquella de sacralitzar a Sant Herodes infanticida... cada u té els seus límits. Valga però per demostrar que disparaven amb bala de plom, de plom rovellat i infecte...

Així les coses, reprenem l’argument del llegat a la distància. Al 2008, l’estat i poble islandès es troba sorprenentment en bancarrota. Sembla ser que els seus economistes per allò de l’equidistància entre el continent americà i l’europeu, havien estat apostant pel primer per allò de la major liberalització econòmica. Cau Lehman Brothers, cauen altres, i així així, es fa la bola gran, i la gent a Islàndia, que confiava en els seus polítics i economistes, es veu de bones a primeres en bancarrota. Planys i queixes, indignació. Un parell d’anys més tard, al 2010, i reprenent el llegat sardònic de Jello Biafra, a les eleccions a l’alcaldia es presenta un curiós personatge fins al moment desconegut fora dels cercles de la patafísica, val a dir la burrera, Jon Gnarr. Este senyor es va fer localment famós amb un disc de curiós –com a mínim- títol, No Regrets (res a lamentar), en el qual fa versions de coneguts temes romàntics, disfressat això sí, de Hitler... 

Jon Gnarr té les coses clares i un programa infalible que ningú pot replicar i que li valdrà l’alcaldia de Reykjavik. Funda un partit al que anomena simplement el Millor Partit, i clar, qui va a votar al segon (o tercer o quart...) millor partit quan té la possibilitat de votar simplement al millor? Per la paga, durant els debats i enfrontaments amb la resta de candidats els deixa muts quan declara solemnement que allò que diuen els seus rivals no és més que pura xerrameca: ell i només ell pot fer més promeses que ningú, atès que no pensar respectar-ne cap!

Remant un poquet més de per ací, sembla que Mariano Rajoy i el PP, hagen copiat sinó obertament adoptat dit programa... ¿Qui no recorda que no anava a haver amnistia fiscal ni que els impostos no apujarien? ¿No anava a baixar a l’atur i lluitar-se efectivament contra la corrupció? Caldria convenir que més complir el seu programa se l’ha incomplit  metòdicament!
 
Així les coses només queda postular que s’arrepleguen de les carreteres les putes per portar-les a les institucions per a substituir als inútils dels seus fills, i cridar ben fort: 

Burrereishon forever beibi, do you comprenez!!!!!!????
 

*Si tot això era teoria, vegem ara d’aplicar la burrera a la vida fins a les últimes conseqüències i declarem que volem la tornada al poder del mai suficientment preat Eduardo Zaplana o el seu adlàter Paquito Camps i tornem a cridar més fort que mai Burrereishon forever... Ara que, dit això, com en allò de I kill children, jo com a mínim, de nou, tinc els meus límits i no ho acabe de “vore” clar...
 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 17 de novembre del 2014.